Després de la catarsi festera de les fogueres de Sant Joan (Per Sant Joan, bacores), les festes de Sant Pere del Grau de Castelló repleguen el protagonisme fester de mans dels alacantins que han transformat les rudimentàries fogueres iniciàtiques en autèntics monuments fallers.

A les comarques de Castelló, a Vila-real o, com a mínim, al meu entorn familiar no hi ha memòria històrica i/o personal de celebrar res per Sant Joan (tota aquesta parafernàlia del Solstici d'Estiu, les fogueres a vora mar, els desitjos de futur i la catifa de brutícia que cobreix tota l'arena de totes les platges mediterrànies quan guaita el sol del 24 de juny). En canvi, els meus primers records estiuencs -a banda dels estius a l'alquerieta dels iaios de vora Séquia, just enfront de l'actual Carrefour, del que només queda la memòria fotogràfica- es traslladen a la vora del Millars, al maset familiar del paratge de Santa Quitèria (en terme d'Almassora però amb veïnat majoritàriament vila-realenc), on l'avi Domingo construïa, a base de deixalles, brossegam i d'altres objectes de rebuig, una monumental foguera per celebrar Sant Pere i l'inici de l'estiu, és a dir, de les vacances dels néts, ja que els pares, els majors, no coneixien aquesta terminologia per la seua condició de llauradors/citricultors.

Més endavant, supose que per la Marededéu d'Agost, ens buidava una melonet d'Alger, és a dir, una síndria de les rogetes, per fer la festa del farolet (amb un ciret a l'interior del meló i una decoració externa, sobre la pell del fruit magribí, que a l'encendre'l li donava certa aparença de vitrall redó il·luminat) que, normalment, es tancava amb una altra gran foguera -supose que, sobre tot, per netejar el maset- com a cloenda d'un bon sopar amb productes tradicionals de la terra.

Eren uns temps d'austeritat que, amb el pas del temps, es recorden amb l'enyor del que veu la infantesa cada vegada més allunyada per la voracitat cronològica del present, de tecnologia i progrés, de carpe diem i presses, però també de tancar els ulls al futur i al passat, d'escassa reflexió sobre els objectius d'aquesta societat consumista, d'usar per a poder tirar: anem tirant? Certament, costa d'oblidar aquells trasllats amb el carro i l'haca, des del poble fins la caseta de camp (el maset, com encara anomenem els actuals vila-realencs als palaus rurals amb piscina on solen passar l'estiu un bon percentatge de conciutadans), amb els matalassos, les cadires, les paneres plenes o no tan plenes de queviures (un pollastre viu i un parell de conills per començar) i la nevera de gel... I la basseta del reguer, i la canterilla (botija), i la irregularitat de l'enllumenat del gresol que es difuminava a les nits de lluna plena amb l'unic soroll de les granotes en zel...

La foguera era un recurs fester, d'inici de la festa, però també un instrument ecològic (per produir escalfor a les nits, cremant la biomassa) i, sobre tot, higiènic. Quin temps, quin poble... quin país?
=====================================================================