L'espectacle de Sudàfrica, tot esperant el bon futbol per part d'alguna selecció (Argentina?, Brasil?, Espanya?), ha situat els efectes col·laterals del Mundial de Futbol al primer plànol de l'actualitat: l'errada de Casillas (Carbonero?, per favor!) contra Suïssa, la revolució francesa contra Doménech (cognom català reconvertit en agut pels gavatxos) encapçalada des de l'exterior per Zidane (Robespierre?), la guerra fratricida entre germans al Ghana - Alemanya d'anit (guanya Alemanya, però es classifiquen tots dos), les vuvuzel·les que sempre xiuxiuejaven els jugadors, el gol de Palermo (Argentina), els gols de Forlán i la titularitat de Godín (Uruguai), la suplència de Nilmar (Brasil), les passades de gol i la gran actuació de Jozy Altidore (dels mateixos Estats Units que van guanyar Espanya a la patxanga sudafricana de l'any passat), l'absència de Matias Fernández (Xile) contra Espanya al decisiu partit de demà, les crítiques de Luis Aragonés (ex-seleccionador i guanyador de l'Eurocopa) a Vicente Del Bosque (ex-entrenador del Real Madrid i actual seleccionador), però, sobre tot a Vila-real, les absències -en plural- de Diego López, Marcos Senna i Santi Cazorla: LUIS, 4 - VICENTE, 1 (Capdevila).



Al capdavall, encara que sempre són d'agrair les victòries acompanyades del bon joc, el futbol continua sent un esport/negoci (també se compren partits als mundials, segons va insinuar un alt càrrec polític italià, ahir, sense anar més lluny) on també juga la sort a l'hora de col·locar la piloteta (millor, meló d'Alger / baló platger) entre els tres pals contraris.

El millor centre del camp del món continua sent el format per Xavi (Hernández), Andrés (Iniesta) i Francesc (Fàbregas) acompanyats de Busquets (a falta de Senna)... Però un equip de futbol és molt més que un centre del camp: s'ha de parlar d'intensitat, de velocitat, d'imprimir-li un ritme propi al partit, d'obrir les bandes o tancar-les, de defensar (de no destapar-te els peus si et cobreixes el cap i a l'inrevés, és a dir, la teoria del llençol), de contemporitzar o eixir ràpid al contraatac, de no perdonar davant... tot això són coses molt fàcils en teoria, però després la història demostra que Itàlia i Alemanya també guanyen mundials, és a dir, no solament els que tracten de jugar a futbol com ara Brasil o Argentina -quan comptaven amb seleccionadors seriosos-... Independentment dels resultats, hi ha evidències més o menys objectives, com ara la qualitat de Messi, el baix estat de forma de Kakà, el tiró mediàtic (i poc més!) de Cristiano Ronaldo, la seriositat d'Alemanya, el potencial futbolístic dels Estat Units i Ghana i, finalment, la qualitat tècnica dels futbolistes espanyols i els brasilers: la sabran aprofitar Dunga i/o Del Bosque? Dels resultats dependrà l'anàlisi posterior dels mitjans de comunicació, no el de Luis Aragonés o de la gent que n'entén de futbol... la premsa, com sempre, filtrarà l'anàlisi final segons els gustos dels consumidors de cada racó i llogaret d'aquesta aldea mundial, unida pel futbol i separada pels drets humans, la manipulació del dret a la informació objectiva, el dèficit, el deute extern, el P.I.B. i la qualitat de vida... Moltes coses per a un planeta que sempre ha tingut forma de baló.

=====================================================