Potser, és de veres, que quan venen mal dades és, precisament, quan el personal tenim més ganes de festa. De tota manera, tots els procesos democratitzadors han vingut, quasi sempre, acompanyats de la corresponent crisi econòmica. Va passar amb la proclamació de la Segona República Espanyola (després dels feliços anys vint, el crash de la Borsa de Nova York començava a fer estralls), amb la mort de Franco i l'adveniment de la democràcia (la llarga crisi del petroli del 73) i passa, ara mateix, amb l'actual crisi coetània de la democratització de les festes a Vila-real.

Comenten els veïns, per Vila i Ravals, que hi ha preocupació -i molta!- entre la Corporació Municipal per l'absència de candidates a ser Reina de les Festes de Sant Pasqual de 2010 i, no cal dir-ho, entre els membres de l'Equip del Govern Municipal monocolor (PP) pel foment del republicanisme entre el jovent: primer per tenir amagat el monument a Jaume I durant dos anys llargs, molt llargs, ara per exil·liar-lo a un barri perifèric deshabitat on, davant la manca d'arbres, no falten gossos que s'acosten a saludar-lo, a boqueta nit, tot alçant la poteta, a l'hora que miccionant al pedestal, en el seu honor.

No ens n'haurem passat de dosi de republicanisme funcional? I si passem a la història del municipi, no solament per marginar l'estàtua del fundador de la Vila, sinó per acabar amb la tradicional i conservadora representació de la dona vila-realenca en la festa? -es pregunten, els dos o tres que pensen dins de l'equip de govern.

La cosa no va de broma. S'acosta la setmana d'actes fundacionals (al voltant del 20 de febrer), quan sol anunciar-se qui serà la propera primera dama, i la corona no assoma enlloc. Seria la primera vegada, després de més de 50 anys de reines i dames, que la cosa desapareix, curiosament, per l'escassa perícia dels polítics conservadors per conservar les essències d'allò que prediquen... Viure per veure (per beure?)! Naturalment, el portaveu del govern municipal sempre podrà afirmar que això és competència de la independent, democràtica i representativa Junta o Comissió de Festes i ...bla, bla, bla.
***********************************************

Aquesta setmana que acaba, l'economia espanyola ha tocat fons i és la darrera de l'Eurozona. La classe treballadora, els economistes assenyats, l'oposició política, la Unió Europa, el Fons Monetari Internacional, l'O.N.U.... tothom ha perdut la fe en la ministra d'economia, Elena Salgado, i, fins i tot, amb el president Zapatero que -de perduts al riu- fa romeries als Estats Units per pregar en veu alta i llegir versicles del Deuteronomi.

Després de més de vint-i-cinc mesos seguits amb una caiguda en picat dels nivells de producció, Espanya serà l'únic estat de la Unió Europea amb creixement econòmic negatiu segons totes les previsions per al 2010.

Les coses estan així i s'han d'afrontar com venen. Ja no val aquella famosa frase de Laporta, l'encara president del Barça, que diu Al loro que no estamos tan mal, per aplicar-la a l'economia: d'acord?

Per tant, tots convindrem en que s'ha de prendre mesures, per doloroses que siguen i quan més consensuades millor per eixir d'aquesta crisi global i, sobre tot, de la malaltia econòmica local. És per això que cal debatre sobre els pros i els contres d'endarrerir la jubilació, dels pros i contres dels càlculs de les pensions, dels pros que trobem en la necessària diversificació econòmica, dels contres que trobem davant el lamentable espectacle del malbaratament dels fons públics... Però els nostres polítics, encara que està molt lleig generalitzar, sembla que viuen a un món apart dels ciutadans, que parlen un llenguatge diferent i que, en definitiva, només pensen en les eleccions i en les enquestes.

Els ciutadans amb sentit comú tenen clar que, guanye qui guanye les eleccions, no serà fàcil eixir de la crisi. Per una altra banda, l'allargament de l'edat de jubilació pot perjudicar, encara més, la incorporació dels joves al mercat laboral. Però una cosa que no acabe d'entendre són les crítiques davant la proposta del canvi en el càlcul de les pensions...

Per exemple, quants vila-realencs entre els 45 i els 55 anys han perdut el treball a la ceràmica als dos darrers anys? Molts, moltíssims. Quants d'ells voldran -en arribar als 65- que els calculen la pensió comptabilitzant no solament els últims 25 anys treballats, sinó tota la vida laboral? Segurament, tots. Per què? Perquè calcular només els darrers quinze anys treballats perjudicarà, majoritàriament, tots aquells que ingressen a l'atur durant els darrers anys de vida laboral.

Als únics que beneficia calcular, només, els darrers 15 anys de vida laboral, evidentment, és a tota l'anomenada classe política, de dretes i d'esquerres, és a dir, la que ens han submergit en la major crisi econòmica de la història i que no han tingut cap inconvenient en aprovar, per consens, unes pensions de multimilionaris per a qualsevol diputat -estatal o autonòmic- amb l'únic mèrit d'haver estat elegit en unes llistes tancades i ser poc incòmode al líder del partit.
========================================================================================

Com cada any, l'Associacio Cultural Socarrats de Vila-real prepara un programa d'actes culturals que culmina amb el sopar de proclamació del Premi Socarrat Major, d'aquest proper dissabte, que enguany vindrà a recollir la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet; però el dia abans, és a dir, divendres que ve, us esperem a la UNED per escoltar l'incansable Vicent Pitarch que, a més, s'ho mereix tot perquè, com sempre, continua sent l'ànima mater de moltíssimes coses, entre les quals la inauguració d'una excel·lent exposició el propassat divendres 22 de gener (sí, la d'Antoni Miró). No cal dir que tots els actes, dels quals hi teniu a baix la relació, estan oberts a tot el món.

EXPOSICIÓ: "MIRADES CREUADES" d'ANTONI MIRÓ
Sala d'exposició de l'Edifici Caixa Rural, plaça de la Vila, 3, 4ta planta. Horari: de dilluns a dissabte, de 18 a 20 hores (oberta fins al diumenge 21 de febrer)

SOPAR DE PROCLAMACIÓ DEL SOCARRAT MAJOR 2010
MARIA DEL MAR BONET
Dissabte, 6 de febrer, 21hores
RESTAURANT EL MOLÍ
Ermitori de la Mare de Déu de Gràcia


CICLE DE CONFERÈNCIES (totes tindran lloc a la Sala d'Actes de la UNED, Raval del Carme, 82, de Vila-real):


COMMEMORACIÓ DE L'ANY HUGUET
Divendres, 5 de febrer, 19 hores.
"El valencianisme a la Plana i el lideratge dels Gaetà Huguet" a càrrec de VICENT PITARCH, filòleg, membre de l'IEC i Socarrat Major 1994

L'ECLOSIÓ DEL LLIBRE ELECTRÒNIC
Divendres, 12 de febrer, 19 hores
"La fi del món (del llibre). De com els e-books ho canviaran tot (o no)" a càrrec de JOAN CARLES GIRBÉS, editor de Bromera.

50 ANYS DE LA NOVA CANÇÓ
Divendres, 19 de febrer, 19 hores
"Cançoníssima, 50 anys de Cançó vistos des del País Valencià" a càrrec de JESÚS PRATS, cronista musical i col·leccionista de discos.


COMMEMORACIÓ DELS 15 ANYS DE SOCARRATS
Dimarts, 4 de maig de 2010, 19 hores
Conferència a càrrec del professor EUDALD CARBONELL, codirector del PROJECTE ATAPUERCA.

Sí, heu llegit bé, un espectacular programa d'actes culturals que contribuiran a realçar aquest febrer fundacional vila-realenc -i més- que també comença aquest cap de setmana amb la Fira Medieval: visc a Vila-real, visca Vila-real!
===================================================================

Ahir diumenge, pel matí, és a dir, abans de la desfeta futbolística contra l'Osasuna i la destitució d'Ernesto Valverde, vaig experimentar el plaer de llegir un excel·lent article de Manuel Vicent, el vila-vellenc més universal (La Vilavella, Plana Baixa; 1936), columnista d'El País, autor d'èxits literaris i cinematogràfics com ara Tramvia a la Malvarrosa i Son de Mar -on, per cert, també participava com actor el nostre Sergio Caballero-, així com Balada de Caín (una novel·la que em va impressionar i us recomane), i un llarg etcètera... que, per no haver d'explicar-vos-el, l'enganxe a continuació. Hi ha frases per subratllar que no tenen pèrdua: tot siga perquè la pèrdua del Cabanyal no arribe a perpetrar-se. De moment, demà hi ha una altra gran manifestació a València.
=============================================================================

REPORTAJE: HISTORIA
El Cabanyal, naufragio de cemento
MANUEL VICENT 31/01/2010 (El País Semanal)

La memoria literaria de Blasco Ibáñez, el ambiente de artistas y pescadores, las casas solariegas. Todo será destruido si la avenida planeada por el Ayuntamiento de Valencia arrasa el barrio



En la franja del litoral entre el Grao de Valencia y la Malvarrosa tienen asiento varios poblados marineros divididos desde el siglo XIX por las acequias del Turia, que vertían las aguas en el mar. La acequia del Riuet marcaba la frontera del Grao con el Canyamelar; la acequia de En Gasch separaba el Canyamelar del Cabanyal; la acequia de Los Ángeles o de Pixavaques limitaba el Cabanyal de la Malvarrosa, que entonces se llamaba Cap de França, la cual a su vez tenía en la acequia de La Cadena la última marca de las playas de la ciudad de Valencia. De estos poblados, el del Cabanyal era el que poseía el alma más fuerte, más marinera, puesto que constituía el centro de todo el ajetreo de la pesca. En su playa varaban en aquel tiempo, junto a Flor de Mayo, la barca que dio nombre a la primera novela de Blasco Ibáñez, otras cincuenta embarcaciones de cubierta, de entre 15 y 25 toneladas, que faenaban día y noche en aguas del golfo. La idílica escena de los bueyes rubios tirando de ellas en medio de las olas para arrastrarla hacia la arena o botarlas en el agua ha servido de motivo para muchos cuadros de Sorolla y de José Navarro, si bien por debajo de esa luz cegadora y aparente felicidad preternatural alentaban las pasiones y la miseria de los hombres de mar y de aquellas mujeres que esperaban en la orilla con un cesto en la cadera la llegada del pescado.



La novela Flor de Mayo, publicada por Blasco Ibáñez en 1895, es un drama borrascoso que narra la vida maldita de aquellos pescadores, pero ese relato de celos, venganzas y naufragios, leído hoy, no es nada si se compara con la nueva borrasca de cemento, ladrillo y especulación que están ahora soportando los habitantes del Cabanyal y que les llega directamente por decreto desde el Ayuntamiento de Valencia mediante una avenida abierta con la piqueta, que paradójicamente lleva el nombre del autor de la famosa novela y que pretende partir en dos el alma marinera del barrio y su recuerdo histórico imborrable.



A finales del siglo XIX, este poblado marinero estaba unido a las colonias veraniegas que los burgueses de Valencia habían establecido en la playa, y en ellas los personajes de Arroz y tartana, menestrales felices del entorno del mercado central y los de Flor de Mayo, pescadores llenos de pasiones elementales, convivían durante unos meses al año en un conglomerado donde se mezclaban casas de estilo colonial y modernista con miserables barracones. Aquel entramado de pescadores, marineros y burgueses de la capital proporcionó mucha materia a Escalante para sus sainetes valencianos y a Blasco Ibáñez para su drama naturalista, al estilo de su maestro Zola.



Hay que imaginar cómo sería la vida del Cabanyal en aquel tiempo. Al atardecer, antes de que se encendieran los faroles de gas, sonaban las fichas de dominó en los cafés; tal vez había una representación en el teatro de la Marina o se oía la pianola de un baile que se celebraba en alguna villa mesocrática con fachada de azulejos y mirador historiado; los veraneantes hacían tertulias en las puertas de casa tomando el fresco y por la calle de la Reina, la principal de la barriada, se paseaba con chaqueta de pijama a rayas Blasco Ibáñez, que entonces aún vivía en la alquería de San Juan, antes de construirse la mansión en la Malvarrosa, con cariátides en la terraza. El escritor conocía a fondo aquel mundo, pero además de extraer de él personajes de ficción, también era un agitador político y se movía por el casino republicano del Cabanyal levantando pasiones populistas contra la monarquía, el clero y el militarismo.



Casas de pescadores, balnearios de Las Arenas, termas Victoria, donde se establecieron después los salones de baile Casablanca; los establos de la casa de los bueyes de tiro de las barcas; barriadas de veraneantes burgueses, con casas art déco; el sanatorio de San Juan de Dios, que recogía a los niños lisiados pintados por Sorolla; merenderos de la explanada de Neptuno, y casetas de baños se alternaban en la playa desde el Grao hasta la Malvarrosa, que debía el nombre a la fábrica de esencias para perfumistas extraídas de las malvas rosáceas, propiedad del francés Robillard.



Estamos en lo de siempre, si el Ayuntamiento de Valencia, en lugar de ser una empresa constructora al servicio de la codicia de los tiburones, hubiera sido una empresa realmente ciudadana estos poblados marineros habrían sido cuidados, respetados, restaurados y asumidos desde el principio como un verdadero tesoro urbano; si la ciudad se hubiera extendido de forma orgánica, como lo ha hecho, por ejemplo, Londres, habría asimilado los pueblos huertanos de alrededor respetando su alma, sin destruirlos ni aniquilarlos con autovías, avenidas impersonales y edificios vulgares como pretende hacerlo ahora con el Cabanyal. Pero este barrio tiene una personalidad muy fuerte, un alma muy definida, hecha a una lucha antigua contra los embates y las zozobras del mar. Aunque parezca una batalla perdida, sus vecinos están dispuestos también ahora a batirse hasta el final contra la otra amenaza de naufragio, que le viene esta vez desde el centro de la ciudad.



No se trata de literatura ni de nostalgias. El aura más intensa de una ciudad, que envuelve sus calles, plazoletas, tiendas, cafés, teatros y pequeños jardines, la crean los artistas y los literatos que por allí han pasado, no los políticos y menos aún las inmobiliarias. En este sentido, el Cabanyal ha dado lo mejor a Valencia. Allí alienta el espíritu de Blasco Ibáñez, de Sorolla, de Benlliure, de José Navarro, de Mongrell, de Agustí Centelles, de Cecilio Pla. Su memoria es la que va a ser destruida para siempre cuando esta avenida llegue al mar. La historia se habrá acabado y una vez más se habrá repetido la vieja maldición, aplicable al resto de España. Éste es un pueblo conservador y retrógrado en ideas políticas y religiosas, pero absolutamente pródigo a la hora de destruir el patrimonio que merece ser conservado. Se sigue rezando novenas a san Cucufate y se tiran a la basura los azulejos de una cocina del siglo XVII para sustituirlos por un zócalo de plástico; un cura tridentino entrega a un chamarilero una talla románica a cambio de que le arregle una gotera en la abadía; un ayuntamiento de derechas destroza pueblos llenos de casas solariegas, casinos de labradores y jardincillos con templetes de música, que son símbolos de su ideología, para convertirlos en ciudades dormitorios de ladrillo visto; se cambian a pelo artesonados con vigas de madera noble del siglo XV por cubiertas imitando a mármol.



El Cabanyal ha sido declarado conjunto histórico protegido, patrimonio de interés cultural. Para destruirlo, el Ayuntamiento ha tramado un plan muy estudiado. Primero lo dejó abandonado a su aire; luego propició que lo ocuparan tribus marginales; compró viviendas a medida que las hacía inhabitables; las llenó de ratas y, finalmente, ha tentado con el señuelo de la revalorización a sus habitantes más débiles o desmoralizados mientras las palas y las hormigoneras avanzaban hacia el mar como si las guiara una fuerza lógica, moderna e imparable, cuando sólo se trata de codicia unida al mal gusto que es la gracia urbanística, herencia del franquismo. Un hotel de lujo hortera devoró el espíritu del balneario de Las Arenas; los chalés en ruinas de la calle de Eugenia Vives pronto serán sustituidos por una fachada impersonal de muchas alturas y así sucesivamente va a caer bajo la piqueta un barrio que pudo haber sido un modelo de amor a la historia por parte de ediles cultos y conscientes de que la ciudad es una empresa de los ciudadanos y no de los especuladores. La plataforma creada para salvar el Cabanyal tiene todavía años de lucha legal por delante. Se trata de que esta vez no vuelva a naufragar la barca Flor de Mayo.

.....................................................................................

Després d'una irregular primera volta, el Vila-real Club de Futbol afronta aquesta vesprada l'inici de la segona davant un rocós Osasuna, és a dir, un equip en inferioritat tècnica però amb molta superioritat física, com ve sent habitual darrerament, perquè sembla que tots els equips de Primera corren més, entrenen més i vigilen la part física molt més que el nostre malabarista Vila-real.

El futbol modern, l'actual, el que allà on va triomfa -si la pilota vol entrar- és un futbol integral, és a dir tàctic, físic, ràpid, tècnic, de possessió del baló, de pressió al contrari quan se perd, etc. i, sobre tot, d'escola, de conjunt, de col·lectivitat sobre la individualitat... aquesta és, precisament, la distància que separa el Barça de la resta d'equips. El Vila-real, evidentment, no pot competir, ara per ara, ni amb el Barça, ni amb el Real Madrid, però els aficcionts ens conformaríem -al llarg d'aquesta Segona Volta que comença- en observar damunt la gespa una mica més d'intensitat, de lluita, de velocitat i de coordinació en el joc que, per moments, s'ha perdut per moltes causes i molt complexes d'analitzar.

Ahir, sense anar més lluny, després de la immerescuda derrota del Vila-real B (que va dominar el Llevant tot el partit, jugant amb inferioritat numèrica: quin equipàs el Vila-real B!!!) digueren a Punt 2 que Eguren tornava cap a la Vila, després d'haver estat rebutjat per la Lazio de Roma, cosa que avui s'ha desmentit per part de Fernando Roig... però la marxa de Fuentes, de Jonatan Pereira, l'intent de col·locar Marco Ruben al Wigan anglés (una altra operació frustrada), indiquen que dins del vestidor i del club estan canviant moltes coses. També diuen les males llengües que al Vila-real li se deuen molts diners per part d'entitats públiques i privades (algun club que fitxa molt i paga poc!) i, finalment, que, tal vegada, s'ha passat del Despotisme Il·lustrat de Don Manuel Pellegrini i Ripamonti (no confondre amb dictadura pura i dura) al Parlamentarisme nòrdic de Valverde, més difícil d'entendre per part d'uns jugadors que mai han rebut classes d'Educació per a la Ciutadania.

Al capdavall, la manca d'un planter compensat, la baixa forma d'alguns jugadors, la lenta adaptació -com és normal- dels nous fixatges i, per suposat, la difícil papereta d'un entrenador nou (Valverde) que ha de bregar amb un equip confeccionat a imatge i semblança del míster anterior, han provocat una situació que, como dije resién se ha de revertir en la cancha, partit a partit poniendo toda la carne en el asador i -com diria Godín- con el aposho de l'afisión...
===================================================

Ara, que ja ha passat una altra edició de FITUR, la fira internacional de turisme, molts vila-realencs ens preguntem què feia l'Ajuntament de Vila-real a Madrid venent processons de Setmana Santa, postres imaginaris i fum de canyes de tota mena, mentre les fàbriques de taulells segueixen enviant els treballadors de "vacances", els fons de la Generalitat continuen de camí, les taronges tardanes penjant com sempre i el govern central anunciant retallades en els pressupostos generals.


Vila-real no és una ciutat turística, és molt poc industrial i quasi gens llauradora a hores d'ara... Mentrestant, un amic meu col·laborador d'aquest blog, m'envia les fotos d'uns cartells coresponents a una suposada ruta ciclo-cultural de la Panderola en el tram Vila-real - les Alqueries quan, hauria estat molt millor marcar-la pel tram original de La Panderola, que no és altre que el proposat al seu temps pel BLOC (en una moció rebutjada pel PP, és a dir, el partit que ara l'ha aprovada com a cosa original) i del que deixàrem constància en una eixida dominical.


Però, el més fort de tot, segons van publicar diversos diaris -entre ells, Las Provincias- és que la Generalitat Valenciana ha donat 6.000 EUR de subvenció... per posar 10 o 15 cartells? -ens preguntem nosaltres.

Conclusió: a Vila-real no hi ha turisme, ni diners... bé, de diners, pel que veiem, encara en queden per als capricis dels que manen.
================================================

Si en un post anterior us informàvem de la Pujada al Bartolo, organitzada per ACPV (Acció Cultural del País Valencià) per reivindicar la TV3, avui toca regalar-vos unes vistes que vam presenciar, in situ, unes 200 persones, és a dir, poques però bones, pero no 20 o 30... 200 més Pep Gimeno Botifarra i el seu excel·lent grup.

A les 10 del matí, aproximadament, eixíem de Vila-real per retrobar-nos amb d'altres vila-realencs -que arribaren fins el Convent carmelità amb cotxes particulars- i, per suposat, amb la resta d'amics castellonencs, per iniciar la pujada a peu a l'hora assenyalada: les 11 del matí. No plovia i, fins i tot, feia un solet intermitent.

El Convent s'hi troba a 429 metres d'altitud sobre el nivell del mar. Es tracta d'un escarpat relleu rocós de pedra de rodeno, de matisos rogencs que contrasten amb tots els ventalls del verd del paratge que va des del margalló (chamaerops humillis o palmitos, única palmera endèmica europea) a l'alzina surera, la carrasca i tots els arbusts i matolls que cobreixen els sòls com ara l'arboç, el marfull, el matapoll, l'aladern o les canyes que tant de joc donen, als veïns de Castelló, en arribar la Magdalena.

La muntanya del Bartolo (nom d'uns dels primer eremites que habitaren el desert) o de Sant Miquel, situada a 720 m., està coronada per una gran creu (erigida al 1982, en record d'una anterior, desapareguda als convulsos anys de la guerra civil) i un formiguer d'antenes i repetidors de tota classe de tecnologies, que van des de la telefonia fins la televisió, encara que l'amic Miquel no va aconseguir, de cap manera, conectar-se a internet amb el seu portàtil avantguardista, precisament davant mateix de l'Ermita de Sant Miquel (1752) des d'on varem poder , mirant la mar Mediterrània, la cara oculta del turó de Montornés i la part de ponent de les Agulles de Santa Àgueda. És a dir, uns 300 metres només, cara amunt, però caminant quasi en vertical durant una hora llarga... alguns amb la llengua fora -sobre tot els que pensàvem, en aquells instants, per què ens consta tan deixar-nos de fumar?- per un interessant recorregut de més de tres quilòmetres fins arribar al cim: hem fet el Bartolo, volem TV3!!!



















































·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·

Com que, per error o per omissió, els meus amics de l'Executiva del BLOC de Vila-real s'han oblidat d'explicar-ho, ací teniu el manifest que vaig llegir, davant la Torre Motxa, el propassat divendres, 15 de gener en homenatge als Socarrats de Vila-real:

Al segle XIII, Vila-real i el mateix Regne de València foren creats per l'obra política i legislativa del nostre fundador, Jaume I. Al segle XVIII, Vila-real i el mateix Regne de València foren ferits de mort, políticament i legislativa, per Felip V, el rei botxí.

Tots els Socarrats sabeu que la carta fundacional de la nostra associació cultural està datada al voltant del 12 de gener, en record del dia més trist de la Història de Vila-real, al 1706, quan 253 vila-realencs -als que avui homenatgem- van morir a mans de les tropes borbòniques del Comte de Las Torres... i que després també van ser incendiades i saquejades moltes altres ciutats valencianes, però, potser, cap altra amb la brutalitat que practicaren a la nostra ciutat amurallada... llevat, per suposat, de la germana Xàtiva, on la brutalitat i barbàrie assoliren el punt més àlgid de tota la Guerra de Successió, és a dir, de la vertadera Primera Guerra Mundial de la Història.

Al juny de 1707, però, Felip de Borbó certificava la mort, política i legislativa, de tota l'obra de Jaume I, amb el primer Decret de Nova Planta... Després, com també sabeu, caurien Aragó, Catalunya i les Illes... malgrat l'esforç dels maulets, la lluita dels miquelets...

Als partidaris de Felip V els anomenaren botiflers però, molt de compte!, botiflers també són tots aquells que diuen que aquesta és una història massa antiga i sense cap repercussió en el present... Els botiflers del segle XVIII cremaren Vila-real, aboliren els Furs, les Corts, la Generalitat, el Dret Civil Valencià i ens prohibiren l'ús de la nostra llengua en llocs públics i oficials... Els actuals botiflers continuen usant les mateixes armes, és a dir, posant tota classe d'impediments perquè els valencians puguem usar la nostra llengua en tots els àmbits: a casa, a l'escola, al jutjat, a la comissaria de policia... tancant els repetidors de l'única televisió pública del món que fa el cent per cent de la programació en la nostra llengua, el català... Cal repetir una i mil vegades -encara que siga des dels repetidors de TV3-, que el català o valencià és llengua oficial en territori autonòmic, que vint sentències del Tribunal Suprem avalen la unitat de la llengua, que la Unió Europea recolza els drets de les llengües minoritzades...

Què volen els botiflers, deixar-nos sense TV3? ...O, com diu la Socarrada Major 2010, Maria del Mar Bonet, què volen aquesta gent, desterrar totes les estàtues de tots els Jaumeprimers?
A.P.F. 12/01/2010.-
=======================================

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) organitza dues activitats destinades a impulsar la campanya de recollida de signatures en favor de la Iniciativa Legislativa Popular Televisió sense Fronteres, en defensa de la plena legalització de la recepció de TV3 i la resta de canals de la Corporació Catalana al conjunt de tot el País Valencià on -com sabeu- no tenen la sort, que tenim els ciutadans de La Plana, de visualitzar Polònia, Crackòvia, l'A.P.M., Àgora, Vent del Pla i tots els excel·lents programes emesos pels nostres germans del Nord (venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà).

Aquest proper diumenge, dia 24 de gener, hi haurà una pujada reivindicativa al Bartolo, per tal de refermar el dret a continuar veient TV3. Des de Vila-real, eixirem amb autobús a les 10h. del matí desde les Piscines Cobertes i, com no es necessita inscriure's prèviament, us esperem puntuals. La marxa conjunta, de la gent de La Plana, eixirà del convent dels frares carmelites del Desert de les Palmes de Benicàssim, a les 11 h i, una vegada arribats al cim del Bartolo, actuarà el gran cantant socarrat Pep Gimeno Botifarra.

Des de dimarts 12 de gener, però, als Casals de Castelló i Vila-real, s'exposa TV3 a la Plana, un conjunt de 41 ampliacions de pàgines de premsa, publicades als diferents diaris de Castelló, sobre les activitats i accions que s'han dut a terme a les comarques del nord en defensa de TV3, des de l'any 1988 fins l'actualitat. La mostra inclou la manifestació de Castelló, així com les concentracions dutes a terme davant de la Casa dels Caragols i restarà oberta fins el proper 28 de febrer.

Que Camps deixe de posar portes als camps! Us esperem!
============================================

L'equip de govern de Vic tracta de mantenir un model plausible d'integració i cohesió mitjançant una mesura errònia o inadequada, com és l'ús del padró per controlar el flux migratori. Però, des del govern central i des d'alguns mitjans i blogs d'opinió s'ha fet un linxament demagògic, com diu Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia.

El control de l'entrada d'estrangers -llei en mà- competeix només a les autoritats centrals. El que tenim al davant no és un problema de racisme, sinó el producte de tres factors perillosament barrejats: la crisi econòmica que castiga els consistoris que gestionen molts serveis bàsics, una legislació que dóna missatges contradictoris sobre l'estatus dels immigrants sense documents, i l'actitud abandonada i farisaica d'un Govern central que deixa els ajuntaments sols davant un desafiament que els supera, en fronts tan sensibles com l'educació, l'habitatge, la sanitat i l'ocupació. Per què Vila-real és una ciutat cada vegada menys habitable, per culpa dels immigrants? Per suposats que no. Vila-real és una ciutat cada vegada menys habitable perquè els serveis bàsics no han crescut al mateix ritme que la població: de 42.000 habitants als inicis de 2000, hem passat als 52.000 actuals.

Els regidors de CiU, PSC i ERC, potser, s'han equivocat en pensar que el padró els serviria per evitar el col·lapse del model de ciutat, però això no els converteix en racistes ni en seguidors de les tesis de l'ultradretà Anglada. No volem cap Le Pen, però sí una política seriosa d'immigració des del govern central, no com la que han practicat als darrers anys tant el govern Aznar com el govern Zapatero (a més immigració massiva i més explotació laboral, més negoci per a certes minories) i, per suposat, un millor finançament i més just, i més àgil i menys discriminatori amb les autonomies i els municipis més dinàmics demogràficament parlant que, a més, comporte un control més seriós de la despesa pública local: menys "esdeveniments de glamour", menys farteres i obres inútils i, sobre tot, més política social.
=====================================================