Encara és possible l'urbanisme de consens a Vila-real? Des del Bloc Nacionalista Valencià sempre hem pensat que sí, només és qüestió de voluntat política de l'equip de govern municipal.

Dimecres passat em preguntava un bon xic, company de tertúlia a Ràdio Vila-real, si recordava aquells anys de la infantesa quan baixava fang pel carrer de l'Ermita perquè, encara, no s'havia asfaltat. Quant ha prosperat Vila-real, va concloure!

A Vila-real, efectivament, hi ha bons xics conformistes perquè molts prefereix el P.A.I. per avui (Programa d'Actuació Integrada que modifica el Pla General d'Ordenació Urbana) i el J.A.V.O.R.E.M. per demà (fam?)... Jo el que recorde, a més del rulo o corró compactador asfaltant el barri, són els partidets que fèiem a la Plaça del Calvari (ara del Llaurador) o les expedicions de la tribu infantil urbana, potser un tant rural, del Carrer l'Ermita per estudiar els paratges naturals de la ribera del Millars (sense cascades, ni elements artificials), les coves i tot allò que, avui en dia, constitueix el passeig Botànic Calduch , més conegut com a Ruta Botànica... D'aquell equip en formàvem part, a més de l'autor d'aquest blog, entre d'alres, Paco Montañés, Pasqual Peris, Jaume Miró, Vicent Mata, Ximo Aimerich i Vicent Ortells...



Qui anava a dir-nos, tant anys després que, potser, aquella descoberta infantil, de la ciutat i del paisatge, ens despertara més endavant l'interés per la Geografia (física i humana, en el meu cas) i, a més, en el cas de Vicent Ortells i Chabrera, la materialització d'una inquietud precoç en una magnífica tesi doctoral sobre La Geografia urbana i del poblament a la Plana de Castelló (Premi Humanitats Ciutat de Castelló, 1986), a més de moltes altres publicacions sobre la disciplina urbanística entesa com a servei i no com a negoci: Solar y hábitat. El medio físico en la construcción de los núcleos castellonenses (Diputació de Castelló, 1992), La Plana de Castelló. Estudio geográfico (Diputació de Castelló, 1993), etc.

El proper divendres dia 25 d'abril, oficialment Diada de les Corts Valencianes, parlarem amb Vicent Ortells d'urbanisme

L'URBANISME A VILA-REAL: passat, present i futur, sopar -xarrada,

al restaurant CAL DIMONI, a partir de les 21.30 h., mentre sopem. Es tracta d'una altra activitat cultural, emmarcada dins l'Any Jaume I, organitzada pel Bloc Nacionalista Valencià de Vila-real i oberta a tota la societat interessada en aquesta temàtica fonamental pel futur immediat de la nostra ciutat.

L'urbanisme de consens és possible, a més de desitjable, perquè els regidors i els equips de govern tenen un mandat de quatre anys i no és étic hipotecar una ciutat amb polítiques de fets consumats i no consensuats quan, en la pràctica, la seua aplicació i les seues conseqüencies (positives o negatives) abracen molt més que una legislatura. El Vila-real del plànol de Viciana, lloat per Eiximenis a la baixa Edat Mitjana pels seus carrers perpendiculars i la seua plaça gòtica amb el cardo i el decumanus, ha esdevingut als darrers anys un laberint intransitable, amb uns accessos prou lamentables i unes dotacions en infrastructures obsoletes per l'agument demogràfric... Té solució, Vila-real? Des del BLOC pensem que sí. Vila-real pot solucionar-se des de l'urbanisme... per suposat, de consens.

Si desitgeu acudir, ja ho sabeu (llegiu la tarja adjunta), el preu és de 32 EUR, el menú de qualitat (pregunteu al telèfon 630 038 036) i, pel mateix preu, podeu opinar i, fins i tot, preguntar coses com aquestes:

-És suficient la participació ciutadana contestant a un qüestionari estàndard adoptat i adaptat per l'equipn de govern de Vila-real?

-Vila-real només pot créixer cap a l'Horta, en direcció a Borriana?

-És innevitable traslladar l'Estació de Renfe cap a la ratlla amb Borriana si, a dia d'avui, l'estació de Vila-real és una de les que comptem amb més trànsit de viatgers per la comoditat que suposa pujar al tren sense necessitat d'acudir en cotxe (com a Castelló, Nules, Sagunt, el Cabanyal o València capital...)?

-S'ha de reservar una zona agrícola amb totes les compensacions que calguen als llauradors i propietaris?

-És possible fer alguna cosa més per protegir el patrimoni arquitectònic rural i urbà?

-Per què han de pagar els veïns de Vila-real la ronda sud-oest si és un projecte de la Generalitat Valenciana?

-Tenim prou sòl industrial? Què passa a la carretera d'Onda?

-Per a quan el bulevard fins a Borriana?

-És un parxe el TVRcas? Per a quan una estació d'autobusos com tenen les ciutats de més de 50.000 habitants?

-És la partida Madrigal una zona residencial de luxe amb uns carreronets i unes voreres tan estretes? Per què no s'ha medit a tots els veïns amb la mateixa vara?

... I moltes altres coses concretes que poden comentar-me al blog i que poden eixir a la sobretaula. Vila-real per als vila-realencs! (persones que viuen, treballen, s'estimen i/o són empadronades a la ciutat fundada per Jaume I el Conqueridor). S'accepten propostes sense enquesta prèvia...

Des del triomf del parlamentarisme liberal, la destresa en la comunicació lingüística ha estat considerada com una de les principals habilitats a l'hora de garantir el futur dels nostres representants polítics.

De tota manera, als darrers anys l'oratòria ha abandonat els formalismes i l'eloqüència grandiloqüent per donar pas a les tècniques basades en l'originalitat de la conversa encara que, cada vegada, hi ha més oradors/lectors, és a dir, se llig, no se predica, ni se declama...

No és fàcil parlar en públic i molts menys en actes protocolaris, com ara la proclamació de la Reina de les Festes on la gent en general i, sobretot, els amics i familiars de les Dames d'Honor, solen estar més pendents, com és normal, de l'estètica i la imatge externa de les xiquetes o dels factors emocionals individuals que no dels sentiments cololectius que pot despertar el discurs d'un mantenidor vingut de fora...

La presentació de la Reina de les Festes de Vila-real, Assun Alamillo Costa, i les Dames de la seua Cort d'Honor va tenir lloc la nit de dimecres (30 d'abril) en el marc d'un auditori, de gom a gom, amb un escenari decorat amb molt de gust, uns presentadors vila-realencs reconeguts al món televisiu (Blanca Benlloch i Abel Campos) i un ritme molt dinàmic, donada la nombrosa representació de reines i dames de les ciutats de la comarca, incloent la representació de Vila-real al 2007 o la gran quantitat d'institucions públiques i privades, locals i d'altres àmbits més llunyans, que se sumaren a l'acte amb el seu corresponent present floral, ornamental o artístic.

Tot va transcórrer d'allò més bé. Fins i tot el mantenidor de l'acte, l'honorable senyor En Manuel Cervera Taulet, conseller de Sanitat, es va esforçar en plantejar un discurs agradable, fent oberts els fonemes valencians que calia, aconseguint-ho en nombroses ocasions fins que, de sobte, l'auditori de Vila-real es va veure envaït de polps, mariscos, arrossos negres, all-i-pebres, infants... Estava a punt de començar el Festival de Teatre al Carrer.

En definitiva, una nit molt agradable on l'audiència va gaudir, sobre tot, de les excelolents tapes servides a la carpa del Restaurant de l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia fins esgotar existències. L'any que ve, sense acritud, esperem un mantenidor de casa: Vicent Pitarch, Rosanna Cantavella, Adolf Piquer, Ferran Carbó, Enric Portalés, ... Jo sempre reivindique els amics, però a Vila-real hi ha un fum d'oradors galàctics de talla internacional.

Visca la gastronomia... i l'oratòria!

Que no us enganyen, que ve el 2 de maig, el segon centenari de quan Espanya se trencava de veres... I se trencava, precisament, allò que els Borbons -Felip V en concret- havien intentar acoblar i unificar por el justo derecho de conquista, a partir del 1707, és a dir, només cent anys abans...

La història d'Espanya és, com quasi totes, prou lamentable. Començant per l'inici de l'imperi-negoci castellà a Amèrica (fins la segona meitat del segle XVIII, els ports de l'antiga Corona d'Aragó tingueren vetat el comerç ultramarí) que consolidà, tal vegada, una forma d'entendre la vida. Després vingué la imposició de les Lleis de Castella a tot el territori en nom d'una uniformitat que mai s'ha aconseguit, perquè tant bascos com navarresos aconseguiren el reconeixement dels Furs propis (que encara reconeix la Constitució actual per allò del concert econòmic) mentre recolzaven Felip V a carregar-se els nostres.

L'única data on, potser, quasi tots els ciutadans de l'estat caminaren de la mà fou, precisament, a partir del 2 de maig de 1808 (si ens oblidem dels afrancesats) perquè un enemic extern aconsellava allò de junts i revoltats... Però, una vegada el francès retorna a París, la Història del segle XIX i la del XX, és, ni més ni menys, que una guerra civil contínua amb motins, pronunciaments i intents de cops d'estat per part de tothom: conservadors, liberals, carlins, republicans, feixistes, revolucionaris d'esquerra... Si s'hagués de celebrar un dia de la Nación Española (¿?) aquest hauria de ser, necessàriament, el 2 de maig o, com a molt, el 6 de desembre, però mai el 12 d'octubre instituít per un dictador...

Ara fa 27 anys, només, que no n'hi ha cap intent de cop d'Estat i, a més, Espanya pertany a la Unió Europea i aquesta classe de coses estarien molt mal vistes des de Brussel·les... És per això que, malgrat la crisi conjuntural de l'ús i'abús de l'atovó i la hipoteca immobiliària, podem afirmar que qualsevol temps passat no ha estat mai millor. I això que, malgrat la democràcia consolidada, comptem amb una esquerra funambulista i una dreta que no sap cap on pegar...

Espanya mai se trenca, però n'ha tingut moltes ocasions.

Tots sabem com les gasten certs polítics i/o determinats mitjans de comunicació. Hi ha qui posa ciris als sants i, al mateix temps, als dimonis, però no solament amb intencions bipartidistes i, fins i tot, maniqueïstes, sinó perquè el seu objectiu principal, sempre, és guanyar diners.

Potser no us descobriré cap Amèrica si us expose, a nivell estatal, el cas dels editors de La Razón i de l'AVUI o, a nivell més comarcal de Castelló, el cas de Mediterráneo, editat pel grup Zeta, és a dir, fill natural i directe de El Periòdico de Catalunya... Ahir, sense anar més lluny, vaig llegir amb molt d'interés l'article que Mediterráneo, el periódico de Castellón, dedicava a la "generositat" fiscal dels valencians en general, i dels castellonencs en particular, però vaig trobar a faltar una referència als soferts contribuents catalans... sí, sí, eixos que segons alguns ens furten l'aigua, els diners, la llengua i, en definitiva, són l'origen de tots els nostres mals...

Naturalment, no me va estranyar gens, ni miqueta, "l'oblit" del "nostre" diari i, és per això, que de seguida vaig pensar en la versió que la mateixa empresa hauria tret a Catalunya... A continuació, teniu les dues: vosaltres mateixos!

No us farta ja tant de parlar, inútilment, dels catalans o de l'aigua? Quan els nostres veïns del nord van faltats, precisament, del mateix que els valencians... Una mentida repetida mil vegades, són mil mentides. La resta, històries partidistes i demagògia.


13/05/2008.


LAS CUENTAS DEL MINISTERIO DE ECONOMÍA
Un informe de Solbes dice que la Comunitat es "muy generosa"

La financiación aporta a Extremadura y Cantabria 500 euros más por habitante que a la Generalitat. Los castellonenses perciben 144 euros menos que la media registrada en todas las autonomías del país.

La aportación de la Comunitat Valenciana a la solidaridad interterritorial aumenta cada día. Así lo demuestra un reciente informe interno del Ministerio de Economía, que encabeza el vicepresidente Pedro Solbes, en el que se hace balance de la evolución del actual sistema de financiación autonómica. De acuerdo con este estudio, el modelo presenta una grave perversión: las autonomías que más contribuyen fiscalmente son las peor financiadas. De este modo, en ingresos por habitante la Comunitat --y por extensión Castellón-- se sitúa por debajo de la media, hasta el punto de que recibe más de 500 euros menos que Extremadura y Cantabria, por poner solo dos ejemplos.
Los expertos del Instituto de Estudios Fiscales, un centro de reflexión dependiente del Ministerio de Economía, asesoran a Solbes sobre la marcha de las políticas públicas relacionadas con la fiscalidad y las finanzas autonómicas. Uno de ellos es el economista Miguel Ángel García Díaz, que acaba de evaluar los resultados del actual modelo de financiación hasta el 2005, último ejercicio liquidado. Tanto las estadísticas que expone como las conclusiones que extrae resultan demoledoras, pues revelan los profundos desequilibrios que imperan en la financiación de las comunidades autónomas.
Al analizar la evolución de la financiación por habitante en las 15 autonomías de régimen común, el estudio constata que el vigente modelo discrimina a la Comunitat, donde la recaudación tributaria es una de las más altas: "Las cifras correspondientes al 2005 muestran un año más que comunidades con una elevada capacidad fiscal propia alcanzan al final del proceso una posición desfavorable sobre la media". Tal es el caso de la Generalitat Valenciana, que en el 2005 solo obtuvo 1.870 euros por valenciano, 144 menos que el promedio del resto de las autonomías.
Pese a que muchos defienden el desequilibrio financiero como un ejercicio de solidaridad de las comunidades ricas, el autor del estudio lo considera injusto. Así, sentencia que: "Al igual que podía ser discutible en términos de equidad que mantuviesen una posición privilegiada por el hecho de ser más ricas, tampoco es razonable, bajo el mismo concepto, la situación actual, en la que se ven perjudicadas".
Llegado a este punto, el informe del Ministerio recuerda que la función del sistema de financiación es "garantizar los recursos para que los ciudadanos puedan acceder a un similar nivel de servicios cuando realizan un esfuerzo fiscal similar y no está pensado para cubrir las deficiencias en la capacidad de generar riqueza". Es decir, que el modelo no debería privilegiar a las comunidades pobres frente a las ricas, sino garantizar que, a igual presión fiscal, todas tuvieran los mismos recursos para sufragar los servicios que prestan.
Todavía peor paradas que la Comunitat Valenciana, que es la decimocuarta autonomía de reparto por cápita de las 17 existentes, se encuentran comunidades tan boyantes como la de Baleares (1.656 euros por habitante) y Madrid (1.867), pero también otras menos desarrolladas como Canarias (1.849).


11/5/2008

EL REPARTIMENT DELS RECURSOS|ELS COMPTES DE LES AUTONOMIES
Un informe de Solbes certifica que Catalunya és massa solidària

o El finançament aporta a Extremadura i Cantàbria 400 euros més per habitant que a la Generalitat

o L'estudi adverteix que "no és raonable" penalitzar els territoris amb més capacitat fiscal

ENRIC HERNÀNDEZ. MADRID
L'aportació de Catalunya a la solidaritat interterritorial supera el que seria raonable. Així ho demostra un recent informe intern del Ministeri d'Economia, que encapçala el vicepresident Pedro Solbes, en què es fa balanç de l'evolució de l'actual sistema de finançament autonòmic. D'acord amb aquest estudi, el model presenta una greu perversió: les comunitats autònomes que més contribueixen fiscalment són les més mal finançades. Pel que fa a ingressos per habitant Catalunya se situa per sota de la mitjana, fins al punt que rep uns 400 euros menys que Extremadura i Cantàbria, per posar- ne només dos exemples.
Els experts de l'Institut d'Estudis Fiscals, un centre de reflexió dependent del Ministeri d'Economia, assessoren Solbes sobre la marxa de les polítiques públiques relacionades amb la fiscalitat i les finances auto- nòmiques. Un d'ells és l'economista Miguel Ángel García Díaz, que acaba d'avaluar els resultats de l'actual model de finançament fins a l'any 2005, últim exercici liquidat. Tant les estadístiques que exposa com les conclusions que extreu resulten demolidores, ja que revelen els profunds desequilibris que imperen en el finançament de les comunitats autònomes.

450 MILIONS ANUALS
A l'analitzar l'evolució del finançament per habitant a les 15 autonomies de règim comú, l'estudi constata que el vigent model discrimina territoris com són ara Catalunya, on la recaptació tributària és més alta que a la resta: "Les xifres corresponents al 2005 mostren un any més que comunitats que compten amb una elevada capacitat fiscal pròpia arriben al final del procés a una posició desfavorable sobre la mitjana". Aquest és el cas de la Generalitat, que el 2005 només va obtenir 1.950 euros per català, 64 menys que la mitjana de la resta de les autonomies. Només per aquest concepte, al qual s'haurien de sumar molts altres, l'excés de solidaritat de Catalunya ja puja a 450 milions anuals.
"Catalunya obté un finançament per habitant situat a prop de la mitjana (96,7 sobre 100), però segueix situada per sota, i fins i tot s'allunya lleugerament respecte a la posició aconseguida l'any anterior (97,2), consigna l'informe.
Tot i que molta gent defensa aquest desequilibri financer com un exercici de solidaritat de les comunitats riques, l'autor de l'estudi ho considera injust: "Igual que podia ser discutible en termes d'equitat que mantinguessin una posició privilegiada pel fet de ser més riques, tampoc és raonable, sota el mateix concepte d'equitat, la situació actual, en què es veuen perjudicades en relació amb la resta".

IGUALTAT EN ELS SERVEIS
Una vegada arribat a aquest punt, l'informe en poder de Solbes recorda que la funció del sistema de finançament és "garantir els recursos perquè els ciutadans puguin accedir a un nivell semblant de serveis públics quan fan un esforç fiscal similar, i no està pensat per cobrir les deficiències en la capacitat de generar riquesa". És a dir, que el model no hauria de privilegiar les comunitats pobres davant de les riques, sinó garantir que, a igual pressió fiscal, totes tinguessin els mateixos recursos per habitant per sufragar els serveis socials que presten.

LA FILOSOFIA DE LA GENERALITAT
Justament aquesta és la filosofia que emana de l'Estatut i que inspira la proposta de finançament que presentarà el conseller d'Economia, Antoni Castells, quan Solbes obri la negociació sobre el nou finançament: que l'anivellament de serveis se circumscrigui a la sanitat, l'educació i l'atenció social, cosa que reduiria al voltant del 25% l'esforç solidari que realitza Catalunya.
Encara més mal parades que Catalunya surten comunitats tan pròsperes com Balears (1.656 euros per habitant), Madrid (1.867) o el País Valencià (1.870), però també altres de menys desenvolupades com les Canàries (1.849) o Múrcia (1.918). Per contra, al rànquing de les més beneficiades se situen, immediatament després d'Extremadura (2.372), Can- tàbria (2.343) i la Rioja (2.319), amb una renda per càpita que ja voldria per a ella Andalusia: el seu finançament per habitant se situa més de 200 euros per sota.
L'informe analitza des d'una òptica molt crítica aquesta "dispersió dels resultats", que fa beneficiàries de la solidaritat territorial autonomies que, pel seu nivell de riquesa, haurien de ser contribuents netes. L'autor ho atribueix als pactes que el Govern del PP va segellar amb les autonomies perquè acceptessin aquest model el 2001. "Les regles d'ajust acordades en relacions bilaterals van desvirtuar els resultats finals", es lamenta.

Ho tenien tot preparat a la Cibeles...

El Vila-real (que segons Madriz, és al futbol el que Terol a la demografia ja que s'encaboten en negar la nostra existència) havia d'empatar o perdre, el Real Madrid, naturalment, ja tenia el partit guanyat abans de jugar-lo i a totes les televisions locals de Madrid (TV1, TV2, Antena3, Cuatro, Tele5, La Sexta, La7, La 8.. i la que fa 1000) portaven tota la setmana parlant de la festa blanca...

Però el Vila-real existeix i, a més, és el segon equip de la LLiga Espanyola, a quatre punts del Barça, a 10 de l'Atlètic de Madrid (el quart) i, per tant, amb la Champions a la butxaca quan encara queden 12 punts en disputa...

Un golàs de Senna i un 0-1 final, un partit discret, i a seguir fruint del futbol, de la Lliga i de l'èxit de l'equipàs de la ciutat que compta amb menys habitants a la Primera Divisió (52.642 exactament, més la població fluctuant no empadronada) cosa que, a hores d'ara, no és més que una anècdota...

Ho dic perquè, com tota la gent de trellat té clar, el nombre d'habitants d'una ciutat no serà mai com el còmput de punts a l'esport... En futbol, quants més punts millor. En demografia, quants més serveis i menys habitants, encara millor: a Vila-real, a dia d'avui, anem faltats de serveis i sobrats de bon futbol.

A vore si d'una vegada per totes, els èxits del futbol serveixen perquè les autoritats que manen dels diners públics (autonòmiques i estatals) ens ajuden a posar aquest excel·lent poble (la gent) al nivell d'infrastructures que, com a ciutat, li correspon... i, les properes temporades (perquè el Vila-real té vocació de seguir en Primera i en Europa) podem acollir com cal als europeus que ens visiten, vinguen de Glasgow, de Florència, de París o de Londres.

La setmana que ve ja felicitarem als del Barça (per passar a la final de la Champions) i, encara que no s'ho mereixen molt, també, si voleu, als blancs que tant ens ignoren...

Plou poc però, pel poc que plou, plou prou... Aquesta dita popular valenciana (tradicional) que, de segur, mai la pronuncien els dirigents populars valencians (Camps i els del PP en general), ni molt menys els murcians, ve avalada per les estadístiques i la premsa: aquesta setmana passada, sense anar més lluny, a Castelló hem tingut que buidar els pantans per l'excés d'aigua de pluja, sí senyor! (cliqueu o, si ho preferiu, llegiu la notícia que s'adjunta al final del post).

Total, que tant de clamar i alarmar per la sequera i la manca d'aigua (per a camps de golf, apartaments, ocis i negocis immobiliaris que, ara, semblen una mica decaiguts), i ara resulta que, almenys a Castelló, com sempre, anem sobrats (recordeu aquell any quan la força de l'aigua va véncer els taps del Pantà de Maria Cristina?). Els que haurien de fer els poders públics és parlar/manipular menys i actuar més: que s'ha fet de la cultura de l'aigua dels nostres avis, de les cisternes i els aljubs? Per què no obliguen els contratistes a fer-ne a totes les finques de nova construcció? Per què l'aigua dels rius no volen que vaja al mar, que és el morir, i la del plogut tant els dóna?

Amb la lectura, diguen el que diguen els diaris, sembla que passa el mateix: Llegim poc però, pel poc que llegim, llegim prou... No obstant, com en el tema de l'aigua, mai hem de ser conformistes i, de la mateixa manera que demanem mesures per a l'estalvi d'un bé tant preuat i necessari (per al consum humà i el reg, per aquest orde), també les demanem per al foment de la lectura i, sobre tot, de la lectura en la nostra llengua, en valencià, perquè malgrat l'esforç del personal docent i l'èxit -un any més- dels Premis Sambori per als alumness de Primària, ESO i Batxillerat dels pobles de la Plana (lliurats dissabte passat a Vila-real, en un Auditori de gom a gom), les estadístiques diuen que, darrerament, l'índex de lectura en valencià decau en zones valencianoparlants... mentre la Conselleria d'Educació apunta cap a la Gran Bretanya.

De tota manera, s'ha de ser optimistes, perquè si l'Índex del Benestar dels valencians també ha decaigut als darrers anys fins situar-se al lloc número 11 d'entre totes les comunitats autònomes, també és normal que als índexs de lectura ocupem l'11é lloc però -ho torne a repetir- mai devem ser conformistes.

L'oratge, igual que no sap ploure (Raimon dixit fa 40 anys), mai ha contribuït a la lectura, ni a l'estudi. Com vaig comentar-li a una professora anglesa, ara fa uns anys, la gent de Londres que estudia no té cap mèrit perquè, en definitiva, el clima humit oceànic convida a la reflexió. Els valencians, en canvi, sempre hem fet vida al carrer, perquè el sol de la Mediterrània enfoca les radiacions cap a la festa, la cridòria i el rebombori... És per això, que hem de lloar els lectors de la terra i, encara més, tots aquells que ho fan en valencià després de 301 anys de lluita.

Llegir les rondalles clàssiques d'Enric Valor, els contes postmoders de Quim Monzó, les Memòries de Jordi Pujol i, fins i tot, les obres del Ruiz Zafón és una pràctica d'allò més saludable i si, a més, fem cas dels consells de l'expert com ara Vicent Usó -i acabem remenant entre les obres més ocultes de la llibreria-, això ja és per a nota. Llàstima que aquesta depressió, o borrasca, que ve de la Gran Bretanya (de Manchester, concretament) ens pot fer malbé el Sant Jordi. Aquest oratget que ha perjudicat València (el), encara ens tocarà la... (Champions blaugrana?). Però... no me canvieu de tema: si sou de Vila-real, de les Illes, de Barcelona, de València, tant se val... Llegiu, llegiu, que el món, mentre hi ha futbol encara no s'acaba... perquè, efectivament, el MARCA i l'SPORT continuen sent les lectures, de capçalera, de la nostra gent mediterrània.

Aquest migdia, justament, no hem posat el televisor a casa a l'hora de dinar. Ha estat una setmana molt carregada de feina i calia parlar d'assumptes domèstics. Però, heus ací, que gràcies al 3/24 (un canal de la Generalitat de Catalunya que, encara, podem veure a les comarques de Castelló per la TDT) m'acabe d'assabentar de la que li han muntat els madrilenys a Mariano Rajoy...

La crisi dels partits polítics, en democràcia, mai és una bona notícia, ni té perquè agradar a cap demòcrata. Ni m'agrada la crisi d'Esquerra Unida al País Valencià que, de rebot, tracta d'esquitxar el BLOC, ni m'agrada la crisi del PSPV (¿?) -vull dir el PSOE de València-, ni, per suposat, m'agraden aquests numerets que s'estan muntant per part dels populars. I el problema sempre ve pel mateix: pels resultats electorals i per l'histerisme que provoca la derrota en tots aquells que han fet de la política no un mitjà per millorar col·lectivament, sinó una manera com una altra de guanyar-se el pa.

El Bloc Nacionalista Valencià és un partit menut, però som la tercera força municipal valenciana, encara que, és veritat, hem tret mals resultats als darrers comicis electorals. A nivell municipal, per raons internes de cada poble o ciutat; a nivell autonòmic es va aconseguir l'objectiu dels dos diputats (potser a costa de certa pèrdua a nivell municipal) i a nivell estatal, es fracassa sempre, potser, per manca d'un projecte que abaste aquest àmbit i també, tal vegada, perquè d'entrada sempre s'ha considerat inabastable...

Però, malgrat tot açò, al si del Bloc Nacionalista Valencià s'està vivint un moment d'unitat i catarsi, perquè, tal vegada, no patim els tics autoritaris dels partits grans i, a més, com no comptem amb cap tipus de pessebres (tant de moda al PP i al PSOE), la majoria d'afiliats provenen del món laboral i/o universitari, però pocs de l'atur. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem elegit Enric Nomdedéu, per unanimitat, com a president de la coordinadora Intercomarcal del Nord del País Valencià i, a nivell local, hem celebrat l'Assemblea d'afiliats i simpatitzants del col·lectiu del BLOC de Vila-real on cadascú ha dit la seua, sense faltar, perquè entre tots aconseguim, de bellnou, il·lusionar el nostre electorat (que el tenim!).

Respecte a la lamentable guerra civil del PP, vista des de fora, tots pensem que es veia venir:

-El PP mai s'ha caracteritzat per una excessiva democràcia interna, ni per ser un partit manifestacioner: ara els seus militants fan manifestació per qualsevol cosa (quant els ha ensenyat la Guerra d'Iraq!) i, a més, li demanen a Rajoy el que ni Fraga, ni Aznar varen fer...

-El PP tampoc s'ha caracteritzat per una excessiva democràcia externa i, tal vegada, s'ha acostumat, almenys al País Valencià, a escoltar sempre la Voz de Su Amo que són ells mateixos i per això es dediquen a censurar emissores (TV3 a Alacant, a emetre coses lamentables i de poquíssima audiència a Canal9-TV, a fer fugir el professorat amb propostes surrealistes com la de treballar debades a l'estiu o, el que és pitjor, fer classes en Anglés perquè sí, etc.).

-Aznar va nomenar Rajoy digitalment, a dit.

-Els caps de llista municipals (almenys a les comarques de Castelló) sempre tenen el vist-i-plau dels de dalt i, per suposat, tots els següents del llistat, és a dir, mai han fet POLÍTICA DE BAIX CAP A DALT, sinó tot el contrari (el Cap o proposa, o disposa, però amb tot el món es posa...).

-Rajoy no va tenir prou autoritat per convidar Zaplana i Acebes a fer mutis fòrum, quatre anys enrera (després de la gran representació del famós 11-M), i va enrocar-se en fer política de dreta dura, per no dir extrema (pregunteu a Pimentel o Piqué).

-Finalment, a l'estat espanyol també hi ha seguidors de Le Pen que, fins ara, no sé a qui hauran votat (hi ha partits, oficialment, d'extrema dreta, però sense cap tipus de resultats electorals), mentre el PP aconseguia l'hegemonia des del centre-dreta fins la dreta més extrema.

-Ara, potser, hi ha tres partits: el de Maria, el d'Esperança i el d'Alberto: falta saber quin és el de Mariano... (per cert, el d'Eduardo tots sabíem que era el Partit Europeu... de l'euro!).

Total, que mentre la política i el partidisme continue a mans dels chupasueldos (així ho cridaven aquest matí els militants concentrats davant la seu del PP i d'aquestos, al PP i al PSOE, n'hi ha molts), continuarà el bipartidisme per un tub (qui va dir crisi?), els partits menuts seguirem sense créixer i els grans, com sempre, es dedicaran a controlar, a formar part de consells d'administració públics i privats (caixes d'estalvi, banca, multinacionals de tot tipus, canals de televisió i comunicació en general, etc.), a tirar de visa-or pública i, com deia el meu avi en un castellà postís, El ca hecho el mundo que lo cuide!!!

El 24 de maig és una data enregistrada amb lletres d'or a la història de la ciutat de Vila-real. Va ser, precisament, un 24 de maig quan Alfons XIII va concedir a la Vila de la Plana el títol de ciutat en 1904. Quasi un segle després, concretament 94 anys, en la mateixa data el Vila-real Club de Futbol aconseguia el seu primer ascens a la Divisió d'Honor del futbol espanyol.

El 24 de maig de 1998 va coincidir amb l'últim diumenge de festes. Recorde la Vila deserta al migdia, els cadafals mig desmuntats, el silenci habitual de tot l'any fent-se hegemònic després del tsunami fester. Tothom descansava de la ressaca de 10 dies de rauxa, per si de cas. A la nit, el Vila-real jugava a Santiago de Compostel·la el partit de tornada de la promoció d'ascens a Primera Divisió després d'haver empatat, miraculosament, a casa, a l'haver fallat un penal els gallecs. Potser, jugar la promoció d'ascens ja era, de llarg, un gran premi per a una bona campanya...

Però, tal com arribava l'hora, ens anaven entrant els nervis a tots: als aficionats que es trobaven a Santiago i als que seguiríem el partit a casa o a la pantalla gegant de la Plaça Major (Allò era una plaça! Ja vorem com quedarà l'actual, després d'omplir-la de macroviseres metàl·liques i d'altres megaornaments que, al final, no deixaran lloc ni per l'estàtua de Jaume I! Que Sant Pasqual ens agafe confessats si l'any que ve guanyem un títol, perquè a la Plaça Major s'està fent un autèntic atemptat urbanístic, estètic i financer: quina manera de llançar els diners públics i d'hipotecar el futur d'una ciutat sense consensuar res!!!)

Recorde la paella al maset, la primera part al televisor de casa (era pesimista i no tenia ganes de patir en públic), l'entrevista de l'amic Xavier Latorre per a Ràdio Nacional d'Espanya (on vaig afirmar, a la mitja part, que Sant Pasqual m'havia retornat la fe en la victòria i que n'estava segur que anàvem a pujar a Primera Divisió), el gol d'Alberto Saavedra, com no... Una rosca enverinada del migcampista sevillà acompanyada d'un crit de gol sec que ressonà a la Plaça Major i a totes les cases de la Vila, mentre des de San Lázaro els nostres enviats de la ràdio seguien amb el gooo ooooooooooool goooooooooolll.. gggooooooooollll... Raúl Puchol, Toni Alegre, Pepe Chiva, entre d'altres, allargaren per uns segons el cant de joia col·lectiva.

Divendres passat, durant una hora, remmemoràrem aquestes vivències i alegries col·lectives en la presentació d'un llibre de fotografies, editat per la revista Poble, sota el títol de 10 años en la élite... és el mínim que es podia fer en una ciutat on encara hi ha molta mentalitat de poble rural (llaurador) per part, sobre tot, dels representants polítics municipals i molta mandra a l'hora de commemorar els nostres esdeveniments històrics més pròxims i fer producció pròpia per promocionar la nostra cultura. Per cert, entre tanta desídia i mediocritat, me va cridar l'atenció l'extraordinari parlament improvisat de Xavi Mata, el comentarista de Ràdio Vila-real / Punto Ràdio que, des d'ara mateix, és per mèrits propis el Joaquim-maria-puyal-local... que aprenguen els que parlen molt i no diuen res i, sobretot, els que només parlen en comptes de treballar.

A seguir molt anys en primera, futbolísticament, i tant de bo -ho dic de debò!- algun dia ens arribe l'ascens en qualitat de vida, per passar d'aquesta aldea urbana / ciutat-dormitori, mediocre, avorrida, cada vegada més lletja, espessa i estreta per l'escassa visió de futur dels nostres governants i, sobretot, d'uns poders fàctics que sempre s'han dedicat, només, a guanyar diners!

L'enhorabona futbolística a tots els vila-realencs que, almenys, fruim del futbol.


................................................................................................................................
P.D.- Com avui, diumenge, fa maloratge (el millor pel camp... i no vull fer jocs de paraules) i, tal vegada, us trobeu avorrits... us recomane la lectura d'aquest article de Josep Vicent Boira (professor titular de Geografia Urbana de la Universitat de València) publicat a La Vanguardia d'ahir:


LA SINGULARIDAD VALENCIANA

La valenciana es la única de las cinco comunidades autónomas con lengua propia de España que no tiene un partido nacionalista en el Gobierno (y a duras penas en el Parlamento autonómico). A mucha distancia de Catalunya, su tejido político es bipartidista. Ello se debe tanto a la nefasta barrera del 5% de los votos a escala regional como a los propios errores del nacionalismo local. Pero más allá de este hecho y con un mérito indudable, la Comunidad Valenciana no es en absoluto una "Nueva Castilla", ni tampoco la tierra de promisión que algunos sueñan con redimir. El error se halla en equiparar política y sociedad de forma automática. Valencia, en esto, también es muy italiana. Y compleja. Que, pese a todo, la valenciana es una sociedad singular, lo demuestra el barómetro del 2007 de la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura para el País Valenciano, que Salvador Cardús presentó hace poco. Sus datos muestran que, hoy, la elite del país es valencianohablante. El 26% de estos asisten a exposiciones, contra un 15% de los castellanohablantes. El 18% de los primeros (por sólo el 11% de los segundos) es consumidor habitual de espectáculos, y casi un tercio de quienes hablan usualmente la lengua propia (contra el 19% de los que se expresan sólo en castellano) va a conciertos. Incluso entre los lectores de libros, los valencianohablantes superan en cinco puntos a los castellanohablantes. El dato es toda una novedad. Hace cuarenta años, el prestigio social se asociaba al castellano. Hoy, en cambio, los valencianohablantes son un grupo dinámico e impulsor de modas y tendencias. Junto a ello, empresas como Mercadona y Consum, líderes de la distribución alimentaria, utilizan el valenciano de forma habitual en su política comercial y en el club de baloncesto de la división de honor, el Pamesa Valencia, que muestra su página web en valenciano. Las instituciones, como siempre, van más despacio.

Hasta cierto punto, Joan Fuster puede descansar en paz: sus ideas han permitido crear una elite que ha alterado sustancialmente la percepción generalizada sobre quienes hablan a sus hijos en valenciano. Pero Fuster se equivocó al no ser capaz de proponer un método para entroncar esta elite emergente con la raíz popular que fue, no lo olvidemos, la que permitió sobrevivir a esta singularidad valenciana durante siglos.

Estos años deberían haber sido suficientes para entender que la valenciana no podrá (ni tal vez quiera) ser una sociedad como la catalana. Pero tampoco se extinguirá su singularidad produciéndose su disolución en el magma de matriz castellana. Desde un punto de vista social y cultural, la Valencia de hoy no se parece en nada a la de hace cuarenta años. Pero, curiosamente, desde un punto de vista político, las diferencias con la Valencia de hace un siglo son mucho menores, y ello explica muchas cosas de la política actual y del éxito electoral de quien gobierna, visionario de este hecho. Ha habido un cierto malestar con España. Rectifico: con el papel que España ha reservado siempre a la sociedad valenciana. Desde principios del siglo XX, subyace en ella lo que Blasco Ibáñez definió como la "agitación moral de los valencianos: pelear por sentimientos mal razonados, pero hondamente sentidos", agitación que se manifestaba ante el abandono de Valencia, su falta de infraestructuras y las escasas inversiones recibidas por el Estado. El calor regionalista nacido de aquella "democracia impetuosa, igualitaria y enamorada de los ideales nuevos" (frase con la que Blasco Ibáñez definió a la Valencia de 1907) ha anidado en esta sociedad, y quien gobierne en Valencia (el PP) y en Madrid (el PSOE) tendrá que lidiar con este hecho. La novedad valenciana es que, por primera vez, junto a este sentido de reivindicar lo justo y necesario para la "región", un sentimiento netamente anticentralista en lo económico, existe ahora una elite leal a la lengua propia y habituada a un entorno cultural activo.

El gran experimento valenciano, el proyecto más ambicioso de los próximos años sería el de aunar ambos componentes. Suena regeneracionista, pero es verdad: hacia dentro y hacia fuera. Y tal vez podría servir de ejemplo para alguna de las otras cuatro comunidades "particulares", legalmente hablando, que tiene España.

A Vila-real, des de dimecres a la nit, hi ha festa.

Festes patronals en honor de Sant Pasqual, barrejades de festa futbolística pel subcampionat (diumenge a la nit al Madridal i dilluns amb concert) i, en acabar la festa el diumenge 18 de maig, no cal oblidar que el dimarts, dia 20 de maig, s'acomplirà el Desé Aniversari del primer ascens del Vila-real Club de Futbol a la Primera Divisió.



Si heu pegat una ullada al programa, n'hi ha per tots els gustos. Us esperem a Vila-real. Bones festes!