Mireu i veureu com actua el govern d'Espe (xe, sí, la de Madrit)



 

Abans d'açò els habitants de Mallorca es deien Ali, Ahmad, Abd Allah, Fàtima, Nuza, Mariam, etc.En un dels primers volums publicats sobre la llarga sèrie de trobades científiques que hi va haver en 2008 en commemoració del huité centenari del naixement de Jaume el Conqueridor -El rei Jaume I. Fets, actes, paraules- el lingüista Jaume Corbera cita un treball d'Antoni Llull -en premsa- que fa un

DIA: Diumenge 16 de novembre de 2008

HORA d'eixida: 10:00 h.

LLOC: Parc de la Panderola (Vila-real)

ITINERARI: Ruta a peu des del Parc de la Panderola resseguint l'antic traçat urbà del tramvia a vapor per l'avinguda Alemanya fins l'altra banda de la N-340 i, pel Molí La Roqueta, continuació del tram rural per la Via Verda de la Panderola (reconeguda així pel Ple de l'Ajuntament de Vila-real en març de 2005), visitant les alqueries de l'Horta de Vila-real (dels Peretones, de Sant Josep, de Sant Albert o dels Frares, etc.), creuant el Barranc de Ràtils fins el Riu Sec o Anna, on comença l'actual terme de Les Alqueries.

RECORREGUT: al voltant dels 10 quilòmetres.

ADREÇAT a: activitat oberta al públic de totes les edats, sexe i condició social que tinguen ganes de caminar i conéixer un poc més la ciutat i el terme de Vila-real

RECOMANACIONS: Cal portar esmorzar, roba cómoda, calcer adient i bon humor a la motxilla.

TORNADA: al voltant de les 13 h.
............................................................................................................................

ON PODEM OBTENIR MÉS INFORMACIÓ SOBRE LA VIA VERDA DE LA PANDEROLA?

1) A internet, al meu Blog de Ciències Socials, amb la ruta, plànols, fotos, bibliografia, etc.

2) Plànol del conjunt de línies de la Panderola i fotografies de les restes actuals del traçat de la Panderola entre Vila-real i Borriana (Llibre de Raül Pons Chust, "La Panderola 1888-1963", Brosquil Edicions novembre 2002; ISBN:84-95620-85-5; Dipòsit legal: V-4390-2002; amb la cololaboració de l'Ajuntament de d'Almassora).

3) Plànol de les diferents "vies verdes" al llarg del territori valencià (Fundación de los Ferrocarriles Españoles)

4)Introducció a la "Guia de bones pràctiques de les vies verdes a Europa" realitzada per Margot Wallström, Comissària Europea de Medi Ambient, on s'esperona la creació d'una vertadera xarxa de vies verdes a escala europea.

5)Definició de "Via Verda" d'acord amb la "Guia de bones pràctiques de les vies verdes a Europa" (pàgines 13 i 14 de la guia)

6) Moció del Bloc, aprovada pel Ple Muncipal, PER A L'ESTUDI DEL TRAÇAT ORIGINAL (VILA-REAL - BORRIANA) DEL FERROCARRIL "LA PANDEROLA" I LA SEUA CONVERSIÓ EN "VIA VERDA"





En el plànol actual, situem el recorregut del tramvia i del ferrocarril economic de la següent manera:

a) Tramvia a Vapor d'Onda al Grau de Castelló: entraria a Vila-real per la carretera Onda; de seguida es trobaria amb la plaça de la Panderola (l'antiga estació), espai amb una important dotació de serveis amb diversos edificis públics i una zona verda d'esbarjo; en direcció est, continuaria pel carrer del Comte de Ribagorça fins que, en la zona sud de la plaça del Llaurador, giraria pel carrer de Sant Joaquim. A l'alçada del carrer de Joan Baptista Llorens, novament giraria i, des d'ací, en direcció a l'avinguda de Castelló abandonaria la població cap a la carretera N-340.

b) Ferrocarril Econòmic de Vila-real al Grau de Borriana: entraria per la carretera d'Onda i justament abans d'arribar a la plaça de la Panderola giraria cap a la dreta. L'avinguda d'Alemanya, l'avinguda d'Itàlia i l'avinguda de Bèlgica successivament veurien passar el tren, que cercaria l'eixida del municipi per la zona recentment urbanitzada, on s'han construït dos centres comercials, un hotel i un cololegi privat, i per on s'accedeix a la carretera N-340.

A banda de l'edifici de l'estació, que encara podem contemplar avui i l'espai urbà ocupat pel jardí que coincideix amb l'antic traçat ferroviari, a Vila-real trobem dues marques urbanístiques perfectament identificables en els plànols actuals. L'una es troba al propi parc de l'antiga estació i correspon a una via morta que servia per carregar mercaderies de la fabrica Citrònia. Fins entrat el segle XXI, encara era un carrer sense asfaltar que separava el cololegi Sarthou Carreres de l'edifici en runes d'aquella empresa i era motiu de conflicte constant entre els veïns i l'Ajuntament per les condicions d'insalubritat de la pols del carrer i el risc que representava l'estat d'abandonament d'un edifici tan gran i vell.

L'altre tret característic és el xamfrà existent en l'encreuament del carrer de sant Joaquim i el carrer de Joan Baptista Llorens. Aquest era necessari perquè els combois pogueren girar sense complicacions, tot i que la corba era d'un radi molt reduït. Avui no té cap utilitat, encara més si es té en compte la direcció del tràfic en aquest punt.



FOTOS: TRAÇAT DE LA PANDEROLA I PETJADES A GOOGLE MAPS

Aquest estiu, després de repassar la bibliografia que tenim a l'abast i, a més, consultar els savis de la Vila i Ravals que no són altres que els nostres soferts llauradors, hem resseguit les empremtes del tramvia per la ciutat i terme de Vila-real per poder organitzar l'eixida que farem diumenge vinent.

Per cert, els nostres llauradors són, actualment, els únics que han realitzat un autèntic aprenentatge per descobriment a base de trafegar, dia a dia, el nostre terme, sempre guiats per l'esperit abnegat dels treballadors de la terra... Que seria del nostre poble, Vila-real, sense ells, i què seria de la nostra ciutat sense l'actual terme? Sense l'Horta i el Secà, sense el patrimoni arquitectònic rural i sense les petjades del passat que ens arrelen a la història i a la vida?


Pel Molí La Roqueta


... I l'alqueria dels Peretones







Fins el Barranc de Ràtils...


Cap al Riu Sec o Anna...





...I, en el camí de retorn cap a casa, passarem per l'Alqueria de Sant Albert o Mas dels Frares...


...i per l'Alqueria de Sant Josep que, almenys aquest estiu, estava habitada.

===============================================

Però la Ruta continua endinsant-se cap al terme de Les Alqueries... fins el port de Borriana





MÉS PETJADES DE LA PANDEROLA AL TERME DE VILA-REAL






-Més informació



... I DIUMENGE, 16 DE NOVEMBRE, A PARTIR DE LES 10 DEL MATÍ, MOLT MÉS... Us esperem!

Com ja sabeu, Friedrich Engels va qualificar d'utòpics els primers socialistes (Saint-Simon, Owen, Fourier...) sense pensar que sense la utopia i sense ells, els pioners, tampoc s'hagués arribat al segon estadi, tan utòpic com el primer, d'arribar a una societat igualitària, justa, sense classes socials i, fins i tot, sense estat -com proposaven els anarquists seguidors de Bakunin (un altre que va tenir els seus pros, però sobretot contres amb Marx, un altre gran filòsof i, per tant, un altre gran utòpic). A més a més, la utopia d'Adam Smit i del liberalisme, del neo-liberalisme i de tots els altres ismes que vullgueu afegir, també se n'ha anat en orris, darrerament, amb la intervenció estatal en la banca dels principals estats liberals, tot començant pels Estats Units d'Amèrica.


Que totes les ideologies tenen les seus contradiccions és evident: pregunteu-li a Zapatero i als socialdemócrates en general? Són socialistes? Són de centre? Fan polítiques d'esquerres en el context de l'actual Unió Europea? També és evident, com sempre s'ha dit, que totes les conquestes socials de l'esquerra i del sindicalisme internacional, s'han aplicat molt millor als països democràtics capitalistes (si voleu, on hi ha democràcies burgeses) amb tot allò de l'Estat del Benestar, que no als països comunistes o, com a mínim, sense economia de mercat.

A tot això, sempre hi ha els intel·lectuals que parlen dels diferents nacionalismes o del nacionalisme en general com una rèmora noucentista o decimonònica, com si tant el liberalisme, la socialdemocràcia o l'anarquisme foren figues d'un paner acabat de collir... Tots els nacionalistes som utòpics, és veritat: amb això tampoc ens diferenciem d'altra gent partidària d'altres ideologies; però els nacionalistes valencians, potser pel context en el que hem crescut (poc, però!), encara ho som més. Recordeu Fuster: el nacionalisme valencià, serà d'esquerres o no serà! (un altre utòpic).



Tot açò ve a ser una reflexió política, en veu alta (o en paraula escrita, millor), al voltant de l'important Consell Nacional, de demà dissabte, on els consellers electes als darrer Congrés del Bloc tenim el dret a dir la nostra, a l'igual que els consellers triats pels diferents Consells Comarcals poden portar les opinions majoritàries dels diferents col·lectius locals.

Sí, sóc conseller nacional del Bloc, i pense que tenim tot el dret del món a ser utòpics, potser també a ser suicides, però espere que, al capdavall, s'imposen la lògica, el sentit comú i el pragmatisme... unes qualitats moltes vegades oblidades, en la brega diària, per la nefasta pressió del partidisme i, de vegades, també pels particularismes personals dels que -sense adonar-se'n?- fan de la política un instrument de propaganda personal al servei del propi ego.

Tots volem un BLOC en solitari, un BLOC sense lligams amb cap altra força política, un BLOC com a casa gran del valencianisme polític, un BLOC utòpic, en definitiva, a dia d'avui on -resultats canten- només s'han pogut aconseguir certs resultats, fins ara (ja vorem en el futur!), a nivell municipal, és a dir, a nivell local i a municipis més o menys menuts amb tots els respectes per Castelló de la Plana (València i Alacant, fins ara, sempre s'han resisitit)...


Al 2011, cada col·lectiu local, millor dit, cada llista electoral (que no és el mateix), serà examinada per l'electorat i, per suposat, a nivell de Vila-real com a moltes altres ciutats menudes, potser, es decidirà concórrer en solitari, és a dir, com sempre hauria de ser i com ens agrada a tots. Però al 2011, també sabem que el BLOC en solitari pot desaparéixer de les Corts Valencianes, com qualsevol altra força política que no porte les sigles de la coalició PP-PSOE (coalició electoral que al País Valencià manté la injusta barrera del 5% del vots a tot el territori quan -ací rau la més gran injustícia de tots els sistemes electorals democràtics del món mundial- la circumscripció és provincial, i el BLOC tradicionalment sempre havia superat, en el passat, aquest 5% a Castelló).

Per tant, com a conseller nacional i ex-secretari local de Vila-real, us reclame a la resta de consellers que voteu SÍ: Sí, pactem amb Iniciativa! Però pactem bé, pactem com cal, fem valer la nostra força municipalista, fem més visibles els nostres diputats, lliguem bé tots els caps solts o més fluixos, que no ens torne a passar el que hem vist recentment... però no hi ha cap altra possibilitat intel·ligent a nivell autonònic: PACTEM!
=================================================================

Ahir diumenge, pel matí, és a dir, abans de la desfeta futbolística contra l'Osasuna i la destitució d'Ernesto Valverde, vaig experimentar el plaer de llegir un excel·lent article de Manuel Vicent, el vila-vellenc més universal (La Vilavella, Plana Baixa; 1936), columnista d'El País, autor d'èxits literaris i cinematogràfics com ara Tramvia a la Malvarrosa i Son de Mar -on, per cert, també participava com actor el nostre Sergio Caballero-, així com Balada de Caín (una novel·la que em va impressionar i us recomane), i un llarg etcètera... que, per no haver d'explicar-vos-el, l'enganxe a continuació. Hi ha frases per subratllar que no tenen pèrdua: tot siga perquè la pèrdua del Cabanyal no arribe a perpetrar-se. De moment, demà hi ha una altra gran manifestació a València.
=============================================================================

REPORTAJE: HISTORIA
El Cabanyal, naufragio de cemento
MANUEL VICENT 31/01/2010 (El País Semanal)

La memoria literaria de Blasco Ibáñez, el ambiente de artistas y pescadores, las casas solariegas. Todo será destruido si la avenida planeada por el Ayuntamiento de Valencia arrasa el barrio



En la franja del litoral entre el Grao de Valencia y la Malvarrosa tienen asiento varios poblados marineros divididos desde el siglo XIX por las acequias del Turia, que vertían las aguas en el mar. La acequia del Riuet marcaba la frontera del Grao con el Canyamelar; la acequia de En Gasch separaba el Canyamelar del Cabanyal; la acequia de Los Ángeles o de Pixavaques limitaba el Cabanyal de la Malvarrosa, que entonces se llamaba Cap de França, la cual a su vez tenía en la acequia de La Cadena la última marca de las playas de la ciudad de Valencia. De estos poblados, el del Cabanyal era el que poseía el alma más fuerte, más marinera, puesto que constituía el centro de todo el ajetreo de la pesca. En su playa varaban en aquel tiempo, junto a Flor de Mayo, la barca que dio nombre a la primera novela de Blasco Ibáñez, otras cincuenta embarcaciones de cubierta, de entre 15 y 25 toneladas, que faenaban día y noche en aguas del golfo. La idílica escena de los bueyes rubios tirando de ellas en medio de las olas para arrastrarla hacia la arena o botarlas en el agua ha servido de motivo para muchos cuadros de Sorolla y de José Navarro, si bien por debajo de esa luz cegadora y aparente felicidad preternatural alentaban las pasiones y la miseria de los hombres de mar y de aquellas mujeres que esperaban en la orilla con un cesto en la cadera la llegada del pescado.



La novela Flor de Mayo, publicada por Blasco Ibáñez en 1895, es un drama borrascoso que narra la vida maldita de aquellos pescadores, pero ese relato de celos, venganzas y naufragios, leído hoy, no es nada si se compara con la nueva borrasca de cemento, ladrillo y especulación que están ahora soportando los habitantes del Cabanyal y que les llega directamente por decreto desde el Ayuntamiento de Valencia mediante una avenida abierta con la piqueta, que paradójicamente lleva el nombre del autor de la famosa novela y que pretende partir en dos el alma marinera del barrio y su recuerdo histórico imborrable.



A finales del siglo XIX, este poblado marinero estaba unido a las colonias veraniegas que los burgueses de Valencia habían establecido en la playa, y en ellas los personajes de Arroz y tartana, menestrales felices del entorno del mercado central y los de Flor de Mayo, pescadores llenos de pasiones elementales, convivían durante unos meses al año en un conglomerado donde se mezclaban casas de estilo colonial y modernista con miserables barracones. Aquel entramado de pescadores, marineros y burgueses de la capital proporcionó mucha materia a Escalante para sus sainetes valencianos y a Blasco Ibáñez para su drama naturalista, al estilo de su maestro Zola.



Hay que imaginar cómo sería la vida del Cabanyal en aquel tiempo. Al atardecer, antes de que se encendieran los faroles de gas, sonaban las fichas de dominó en los cafés; tal vez había una representación en el teatro de la Marina o se oía la pianola de un baile que se celebraba en alguna villa mesocrática con fachada de azulejos y mirador historiado; los veraneantes hacían tertulias en las puertas de casa tomando el fresco y por la calle de la Reina, la principal de la barriada, se paseaba con chaqueta de pijama a rayas Blasco Ibáñez, que entonces aún vivía en la alquería de San Juan, antes de construirse la mansión en la Malvarrosa, con cariátides en la terraza. El escritor conocía a fondo aquel mundo, pero además de extraer de él personajes de ficción, también era un agitador político y se movía por el casino republicano del Cabanyal levantando pasiones populistas contra la monarquía, el clero y el militarismo.



Casas de pescadores, balnearios de Las Arenas, termas Victoria, donde se establecieron después los salones de baile Casablanca; los establos de la casa de los bueyes de tiro de las barcas; barriadas de veraneantes burgueses, con casas art déco; el sanatorio de San Juan de Dios, que recogía a los niños lisiados pintados por Sorolla; merenderos de la explanada de Neptuno, y casetas de baños se alternaban en la playa desde el Grao hasta la Malvarrosa, que debía el nombre a la fábrica de esencias para perfumistas extraídas de las malvas rosáceas, propiedad del francés Robillard.



Estamos en lo de siempre, si el Ayuntamiento de Valencia, en lugar de ser una empresa constructora al servicio de la codicia de los tiburones, hubiera sido una empresa realmente ciudadana estos poblados marineros habrían sido cuidados, respetados, restaurados y asumidos desde el principio como un verdadero tesoro urbano; si la ciudad se hubiera extendido de forma orgánica, como lo ha hecho, por ejemplo, Londres, habría asimilado los pueblos huertanos de alrededor respetando su alma, sin destruirlos ni aniquilarlos con autovías, avenidas impersonales y edificios vulgares como pretende hacerlo ahora con el Cabanyal. Pero este barrio tiene una personalidad muy fuerte, un alma muy definida, hecha a una lucha antigua contra los embates y las zozobras del mar. Aunque parezca una batalla perdida, sus vecinos están dispuestos también ahora a batirse hasta el final contra la otra amenaza de naufragio, que le viene esta vez desde el centro de la ciudad.



No se trata de literatura ni de nostalgias. El aura más intensa de una ciudad, que envuelve sus calles, plazoletas, tiendas, cafés, teatros y pequeños jardines, la crean los artistas y los literatos que por allí han pasado, no los políticos y menos aún las inmobiliarias. En este sentido, el Cabanyal ha dado lo mejor a Valencia. Allí alienta el espíritu de Blasco Ibáñez, de Sorolla, de Benlliure, de José Navarro, de Mongrell, de Agustí Centelles, de Cecilio Pla. Su memoria es la que va a ser destruida para siempre cuando esta avenida llegue al mar. La historia se habrá acabado y una vez más se habrá repetido la vieja maldición, aplicable al resto de España. Éste es un pueblo conservador y retrógrado en ideas políticas y religiosas, pero absolutamente pródigo a la hora de destruir el patrimonio que merece ser conservado. Se sigue rezando novenas a san Cucufate y se tiran a la basura los azulejos de una cocina del siglo XVII para sustituirlos por un zócalo de plástico; un cura tridentino entrega a un chamarilero una talla románica a cambio de que le arregle una gotera en la abadía; un ayuntamiento de derechas destroza pueblos llenos de casas solariegas, casinos de labradores y jardincillos con templetes de música, que son símbolos de su ideología, para convertirlos en ciudades dormitorios de ladrillo visto; se cambian a pelo artesonados con vigas de madera noble del siglo XV por cubiertas imitando a mármol.



El Cabanyal ha sido declarado conjunto histórico protegido, patrimonio de interés cultural. Para destruirlo, el Ayuntamiento ha tramado un plan muy estudiado. Primero lo dejó abandonado a su aire; luego propició que lo ocuparan tribus marginales; compró viviendas a medida que las hacía inhabitables; las llenó de ratas y, finalmente, ha tentado con el señuelo de la revalorización a sus habitantes más débiles o desmoralizados mientras las palas y las hormigoneras avanzaban hacia el mar como si las guiara una fuerza lógica, moderna e imparable, cuando sólo se trata de codicia unida al mal gusto que es la gracia urbanística, herencia del franquismo. Un hotel de lujo hortera devoró el espíritu del balneario de Las Arenas; los chalés en ruinas de la calle de Eugenia Vives pronto serán sustituidos por una fachada impersonal de muchas alturas y así sucesivamente va a caer bajo la piqueta un barrio que pudo haber sido un modelo de amor a la historia por parte de ediles cultos y conscientes de que la ciudad es una empresa de los ciudadanos y no de los especuladores. La plataforma creada para salvar el Cabanyal tiene todavía años de lucha legal por delante. Se trata de que esta vez no vuelva a naufragar la barca Flor de Mayo.

.....................................................................................

Els dies previs al Nadal, a banda de les compres i d'altres vicis de la societat de consum, hem tingut temps, encara, per participar en dues importants activitats cíviques que mantenen, encara, l'esmorteïda societat civil de Vila-real: una de caire més cultural, organitzada pels Socarrats, i una altra amb una vessant més social, organitzada per un grup de veïns de la Plaça del Llaurador.

Efectivament, dimecres passat, l'Associació Cultural "Socarrats" celebrava l'assemblea anual ordinària on, a banda de passar comptes i explicar les subvencions que s'han rebut (de la Generalitat Valenciana i de la Diputació de Castelló) i les que no (com ara la de l'Ajuntament de Vila-real), es presentava un nou número de la revista "La Vila" que podeu fullejar al meu blog de Socials i, ahí va eixa bomba!, s'aprovava per unanimitat atorgar el Premi Socarrat Major a la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet per la seua brillant trajectòria artística i musical feta, des de sempre, en la nostra llengua, la de Llull i Martorell, la de Fuster i d'Estellés, la d'Alcover i d'Ausiàs...

Sí, heu llegit bé, i el primer dissabte de febrer (el dia 6) tindrem amb nosaltres la Maria del Mar Bonet, a Vila-real, per rebre aquesta distinció que ja han merescut, en edicions anteriors, homes i dones de la talla moral i intel·lectual de Raimon, Isabel-Clara Simó, Enric Valor, Al Tall, la Universitat Jaume I, l'Institut d'Estudis Catalans, la Federació Escola Valenciana, Vicent Pitarch... entre d'altres.

La segona temàtica, potser, no és tan lluïda per polèmica. Resulta que ara, després dels anys que ha tardat en fer-se el pàrking de la plaça Major i els problemes de tot tipus causats als veïns de la zona centre i de tota la ciutat de Vila-real en general, a més del fracàs en la construcció del pàrking de Pius XII (que, com tots sabeu, continua amb les obres aturades més de mig any), el Ple de l'Ajuntament de Vila-real -amb premeditació i traidoria- ha aprovat per unanimitat la construcció d'un pàrking a la plaça del Llaurador... naturalment, la notícia ha corregut com la pòlvora i ha provocat les primeres mobilitzacions entre els veïns.

Personalment, pense que tampoc és tan mala idea i, per suposat, ens pot vindre molt bé als aficcionats al futbol, sobretot als que venen dels pobles dels voltants i aparquen allà on els ve bé, perquè, és de domini públic, durant els 90 minuts que duren els partits de futbol la gent pot aparcar per tot Vila-real on els vinga de gust -sobretot si són de Primera o de l'Europa League-, és a dir, al mig del carrer, damunt la vorera, davant un pas de vehicles permanent, contra el vidre d'un aparador de qualsevol botiga, etc. La cosa no està en el què, sinó en el com. M'explique...

Si el Pàrking de la Plaça del Llaurador, com ha anunciat l'equip de govern, es comença a construir a final de maig (aprofitant que enguany, degut al Mundial de Futbol, la LLiga acaba abans) i s'acompleixen, de veres, els terminis d'execució de l'obra -encara que siga per primera vegada en la vida!- per a primeries del 2011, excel·lent! (Piaf i la nova Lubasa s'hauran de donar pressa).

Ara, si comencen a fer cates, per si hi ha alguna resta de l'antic refugi del temps de la guerra civil o de l'antic recinte del Calvari i la seua corresponent capella... mal anem! De tota manera, el que no consentiran ni el Sindicat de Regants, ni la Unió de Llauradors i Ramaders (C.O.A.G.), ni els membres d'Asaja és que se desmunte el momument al Llaurador perquè, al final de la correguda, acabe deslocalitzat al costat de qualsevol fàbrica de taulellets abandonada als afores del terme municipal. Siguem seriosos: si és de veres que van a crear-se entre 700 i 1.000 llocs d'aparcament, que la meitat seran per a residents de la zona i abonats del Vila-real Club de Futbol i que, a més, els preus no pujaran de 6.000 euros la plaça i que la propietat serà fins un termini de 50 anys... que comencen les obres demà, però que acaben el 31 de desembre de l'any que estem a punt d'encetar!

===================================================================