Quan era menut i eixiem de viage fòra de Valéncia, u dels divertiments que teniem era buscar les matrícules valencianes. Recorde perfectament com en més d'una ocassió, anant per ciutats o pobles, els conductors d'atres vehículs matriculats també en Valéncia nos saludaven fent sonar el claxon o fent llums en identificar a atres valencians motorisats, qüestió que era una alegria per als que anàvem dins. També recorde com en arribar a algun lloc i baixar del coche, si coincidies en atres valencians la pregunta de rigor era "¿D'a on sou?" i la resposta no era "valencians", això ya ho sabiem sinó, "nosatres de Torrent", "¡Ah! Puix nosatres d'Alcoy, de Castelló, de..." Clar que en aquella época identificar el lloc de matriculació del vehícul era molt fàcil, la "V", la "A" o la "CS" mostraven clarament que erem valencians i també és cert, o almenys a mi m'ho pareix, el sentiment de valencianitat (sense entrar en la seua profunditat) estava més viu en el carrer.

Ara ni el sentiment, ni les matrícules favorixen eixa ràpida identificació. De fet, he tingut oportunitat de visitar una localitat dels pirineus francesos (o occitans) Bagnères de Luchon, i els meus fills anaven buscant matrícules espanyoles, i eixa era una dels seus divertiments com fa més de vint anys yo buscava les valencianes. El cas en que en esta búsqueda yo trobava matrícules occitanes com les de l'image, i és que, al contrari que Espanya, França no es trenca per dur en la matrícula distintius "regionals" o "departamentals". És més, segons pareix, cada ú pot triar eixe distintiu en independència d'a on haja comprat el vehícul. El coche té un número de per vida, pero el conductor pot triar el distintiu del departament.

A mi m'agradaria continuar identificar a atres valencians per la seua matrícula, pel distintiu extern, i m'agradaria que els meus fills pogueren fer-ho també perque trobe que sinó és una manera més de despersonalisar-nos, pero ni per a estes qüestions tan en aparença irrelevants els valencians ni els valencianistes en totes les seues expressions pareix que pugam tindre una veu més o manco unànim.

Responent al convit de Josep Lozano, tal com fan molts pobles i ciutats del País Valencià, a Barcelona també celebrarem el nostre primer Sopar Estellés. Començarem trobant-nos el proper divendres dia 3 de setembre a l'Espai Vilaweb (Carrer Ferlandina, 43) per llegir poemes de Vicent Andrés Estellés. Volem ser-ne molts i passar una bona estona dient al nostre poeta, així vingueu i porteu els vostres versos d'Estellés per llegir. Una setmana més tard, el divendres dia 10, la vetla de la diada nacional de Catalunya, ens trobarem a l'espaiPaísValencià (C/ Pere Serafí, 7). Soparem, beurem, brindarem, riurem, escoltarem a Feliu Ventura i recitarem versos d'Estellés. Tants com voldrem. I recordarem el nostre poeta perquè, en fer-ho, no oblidem qui som i d'on venim.

Us adjuntem la invitació perquè en feu difusió.

Estarem molt contents i contentes de compartir aquests actes amb vosaltres. De fet, us hi esperem. Només heu de recordar, si voleu vindre a sopar el dia 10, de confirmar l'assistència tant prompte com siga possible, a info@espaipaisvalencia.org

llegeix més

Ací us deixe un nou lliurament de la secció ARTICLES DE REPOM:

"El país de "Nunca Campsmas", Jesús Puig,  
"Charlatán de feria", Baltasar Bueno,  
"Els toros i altres corrides", Àngel Guirado i Serrat, 
 "Comparacions", José Luis Torres, 
"Les traduccions perilloses", Jaume Fàbrega, 
"Existeix el país ideal?", Martí Saballs, 
"RTVV: entre l'economia de guerra i el confeti", Jaume Muñoz i Albert Vicent, 
"¿Quién manda ahí?", Vicente Añó i 
"Ahora somos menos ricos", Manuel Pérez Montiel. 
 

El naixement de Youtube fa només 5 anys va obrir noves portes a la música. I no només pel que fa a la difusió dels videoclips dels artistes consagrats, sinó també en un altre camp que afecta el comú de la gent: la realització i transmissió de versions de cançons (conegudes com a cover versions en anglés). Així, de qualsevol tema famós -almenys mundialment famós- trobarem un fum de versions a

Després  d'una llarga enfermetat, Encarna Santes, mare d'Isabel Agustí i Santes, regidora del BLOC  a l'Ajuntament de Llíria, ens ha deixat per sempre. Després dels oficis religiosos a l'església de l'Assumpció de Llíria a les 18:00 hores, Encarna serà soterrada al cementeri  municipal acompanyada dels seus familiars i amics.  Des del BLOC de Llíria volem mostrar el nostre més sentit condol a  la família d'Isabel, i el nostre ànim i suport en uns moments tan difícils i tristos per a tots.  Descanse en pau, Encarna.

De tota la gent del meu entorn familiar, potser, he estat el menys implicat a l'hora de col·laborar amb els amics del grup de danses El Raval ja que -ho he de reconèixer públicament- la dansa tradicional no és, ni de lluny, una destresa pràctica al meu abast, ni els meus coneixements sobre folklore i cultura tradicional superen amb escreix allò que podríem anomenar, en sentit figuratiu, els del nivell d'usuari. De tota manera, sí que he col·laborat quan m'ho han demanat i ací en teniu una prova, és a dir, un escrit de l'estiu de 2002, publicat a Lletres de Ball, la revista oficial del Festival Internacional, sota el títol de

RODA EL MÓN I TORNA EL JORN...

Ha plogut bastant des del setembre de 2001, en aquest terra sempre assedegada d'aigua, de racionalitat i de cultura.

Però ja som, de bellnou, a la Plaça Major, expectants per retrobar-nos amb una nova edició del Festival Internacional de Danses -la quinzena-, aplec tradicional que pretén contribuir a preservar la biodiversitat cultural, a globalitzar la solidaritat internacional i a fomentar el benestar entre totes i cadascuna de les civilitzacions que integren l'aldea global.

Aquests objectius, tan ambiciosos d'entrada, es fan realitat cada mes de setembre, fruit d'un treball de tot l'any, mitjançant la tècnica de socialització més antiga, elemental i artística: la dansa. Els components del grup de danses El Raval experimenten una metamorfosi setmanal per esdevindre, de sobte, intèrprets, traductors, relacions públiques, guies turístics, cuiners, hostalers, pares, germans, amics... en definitiva, ambaixadors de Vila-real davant uns centenars de joves vinguts des de tots els racons del món que, al final, acabaran acomiadant-se seguint els compassos del nostrat Ball de l'Anguila.

Preservar la identitat, en un món tan globalitzat, no és una tasca gens fàcil amb el temps que corre, tan apassionant i alhora tan contradictori: Roda el món i torna el jorn o Roda el món i torna al born ve a significar que, encara que el món rode, sempre torna a fer-se de dia, sempre tornem als orígens o, també, que després de rodar el món sempre tornem al born, és a dir, al bressol, la pàtria cultural i afectiva, a la feina, al camp de batalla... tant en la pau, com en la guerra.

De tota manera, de vegades tampoc resulta senzill, a nivell identitari, destriar entre la tradició autòctona i el costumisme generalitzat... per exemple, a quantes autonomies de les actuals es ballava la Jota durant el segle XIX?, els fandangos rodats són aragonesos, valencians o andalusos?, què és més tradicional, la rumba catalana o les sardanes?, quins castellers són més antics, els de La Moixeranga d'Algemesí o els Xiquets de Valls?

Una altra problemàtica sorgeix quan es vol relacionar el folklore i la tradició -supose que malintencionadament- amb la barbàrie o la superstició: què preferim, llançar cabres des d'un campanar o deixar morir persones per fanatismes pressumptament religiosos? ... I tenint en compte que els primers europeus, és a dir, aquells que va viure a Atapuerca (Burgos), practicaven el canibalisme ritual ara fa quasi un milió d'anys, aproximadament, s'hauria de considerar tradicional i civilitzadora aquesta pràctica gastronòmica?

La resposta és evident: només conservem dels nostres avantpassats allò que, per nosaltres, té un valor transcendent, històric, ètic i d'arrelament entre el passat i el present que ens possibilita, en un futur immediat, deixar-ho com a llegat a les noves generacions que, a la vegada, tornaran a fer la seua tria personal. La tradició també va adaptant-se al medi. És per això que cal fer l'esforç, fins i tot ecològic, de preservar els ecosistemes culturals en perill d'extinció davant l'allau, implacable, de la globalització mediàtica que mai entén de qualitats, identitats o sentiments i que simplifica la complexitat social mitjançant una ideologia de rendabilitat econòmica que només té com a base la subjectivitat dels indicadors sociològics del consum, les audiències i les perspectives de mercat.

Les danses formen part de la cultura popular i aquesta és, precisament, el tema central de tots els balls del món ja que, en realitat, aquestos ens mostren la manera de viure, treballar, estimar i relacionar-se les persones de qualsevol raça, creença i condició. La música i la dansa són els primers llenguatges universals que poden apropar-nos envers l'esperança d'una globalització ben entesa, on els drets humans, el benestar i la llibertat seran, vertaderament, un patrimoni de la humanitat.

Antoni Pitarch Font, setembre, 2002 (Lletres de Ball. XV Festival Internacional del Danses de Vila-real).

Creix el fill, la plàcida casa de banys enfront del fiord de Geiranger, la imatge d'unes flors característiques de Noruega ( Geitrams/ Epilobi/ Epilobium angustifolium ) i un eriçó puntxós ( Vaja esglai a la meua dona ! ), deixe a ambdues com a records curiosos d'aquesta part de les meues vacances d'aquest estiu.