Tinc un amic que viu i treballa a Barcelona des de fa alguns anys, i l'altre dia explicava al facebook una història de les de conflicte lingüístic que tal com jo ho veig, clarifica una miqueta qui és qui, o millor dit, qui és què, en esta història.
Explica el meu amic que va agafar l'Euromed per vindre de Barcelona al poble. Per la megafonia, un senyor de fort accent sudamericà explicava el trajecte i donava la benvinguda als passatgers en castellà. Acte seguit ho va fer en anglès, amb un fantàstic accent segons diu el meu amic, però quan va arribar el valencià va ser incapaç de llegir les quatre frases que duia escrites. Es va trabucar varies vegades, fins que finalment, i sense aconseguir llegir el missatge, va tancar el micròfon a mitges, i ací pau i allà glòria.
Apretant com apretava la calor, el meu amic va anar al bar i va demanar "una ampolla d'aigua". La senyoreta del cotxe-bar, li respongué "no entiendo el catalán".
Vegem com funciona el cap de la llumbrera. Jo diria que si tu parles castellà, i algú et demana en la barra del bar on treballes: "una ampolla d'aigua", sàpigues o no català, entens perfectament el que t'estan demanant; però sembla que no. Aparentment davant de la frase pronunciada, hi havia tres opcions: a) que la senyoreta monolingüe li pegues un colp de puny al nas perquè pensava que el meu amic li volia ensenyar la polla, b) que penses que li demanava un entrepà de polla d'aigua i li contestés "lo siento, tiene que ser de pollo o sandwich mixto" i c) que entengués perfectament que volia "agua", però al ser una radical monolingüe es negués a servir-lo. Les similituts fonètiques entre "aigua" i "agua" són d'una evidència esgarrifosa, tal que resulta impossible creure que la senyoreta no pogués intuir que el meu amic tenía sed. Podria acceptar el desconcert de la senyoreta, si treballés de tècnica d'un aparell de ressonàncies magnètiques, però és cambrera. I un percentatge elevat de gent, li demana aigua o "agua" cada dia de la seua vida laboral. Estem, doncs, davant d'una actítud de vocació de fer un conflicte on no hi és. Davant d'una actuació d'una radicalitat obvia, al cap i a la fi, el tren anàva de Barcelona a València, i en tot eixe trajecte, "agua", es diu "aigua". Si el meu amic hagués parlat en valencià en l'Euromed Madrid-Hendaia, seria un radical o un bretòl, però en este cas em tem que la radical és la cambrera ferroviaria.
Un poc més tard, el protagonista va tornar al bar. Havia estat valorant al seu seient si prendre's un tallat, però davant de les habilitats lingüístiques del personatge va decidir-se per un café. I el va demanar, obrint el mínim possible la e.
En el seu millor castellà, el xic li va preguntar d'on era, i ella va contestar que de Cartagena ("com Zaplana", degué pensar el meu amic, això ho explicaria tot), però que portava 6 anys vivint a Barcelona. Aleshores el client va comprendre de seguida que la pobra xica necessitava ajuda. Algú que porta sis anys a Barcelona i encara no entén "ampolla" i "aigua", tot i treballar de cambrera, és evident que necessita un reforç. Amable i modern com és, es va traure l'iPhone de la butxaca ("bolsillo o faltriquera" per als murcians) li va buscar quatre telèfons de llocs on dónen classes gratuites de català, i els hi va oferir. La xicona, tota ofesa va contestar: "Esto es de muy mala educación. Ni que yo fuese un inmigrante de esos". "Inmigrante de esos"... es referiria al seu company del micròfon que enceta esta història? Doncs mire senyoreta, sembla que sí. És voté una "inmigrante de esos" que no tenen cap respecte per la terra que l'acull, per la llengua d'esta ter
ra, ni tan sols pels clients del seu lloc de treball. Sap que, señorita? Vayase usted a hacer la mano!
Des de 2003 (tot aprofitant l'erròniament anomenada Festa de l'Espiga que, en realitat, és la Festa de la Visitació que data d'època medieval), el primer diumenge de juliol es celebra una Serenata a la Mare de Déu de Gràcia (on vaig tenir l'honor d'aportar els meus textos poètics en l'edició de 2005) que, en realitat, ha esdevingut en poc de temps la primera festa (religiosa, cultural, etc.) de l'any en honor a la Moreneta de l'Ermita, vora el Millars.
En realitat, la baixada de la imatge de la Mare de Déu de Gràcia fins la ciutat és una festa més recent que l'anomenada anteriorment. Conta la llegenda, replegada per Mossén Benet Traver a la Historia de Villarreal que un pastoret es va trobar una imatge (la festa de les Verges Trobades és el 8 de setembre) de la Verge de Gràcia mentre pasturava els ramats a vora riu. De tota manera, no serà fins el 1757 quan una epidèmia de pesta, que va arrasar Vila-real deixant més de 800 morts, portà l'Ajuntament de Vila-real (un 4 de setembre) a realitzar el vot permanent de baixar fins la ciutat, cada divendres anterior al primer diumenge de setembre, la imatge de la Verge de Gràcia (l'original era del segle XIV).
SERENATA A LA MAREDEDÉU DE GRÀCIA
BRANCAL
Aquesta mateixa vesprada,
xiquetes i donzelles, adultes i velles...
Ara mateix,
xiquets i joves, adults i vells...
En aquest precís instant,
patricis i plebeus, reis i infants...
En arribar aquests moments,
jornalers desheretats, rics terratinents...
immigrants i forasters,
estrangers i vila-realencs...
pares i mares,
filles i fills...
frares i confrares,
iaies i néts,
iaios i netes...
fadrins i fadrines,
solters i casats...
eclesiàstics i seglars,
pecadors exemplars...
Tot el poble, a una veu,
cantarem a la Verge de Gràcia,
Santa Maria, Mare de Déu!
OFRENA
Marededéu de Gràcia,
saba del lliri blanc,
entre la joia i la desgràcia
hem trobat el perfum sant:
la delícia lleial
d'un clavell florit
a Vila-real,
el nenúfar del gel glaçant
amb el silenci espectant
que omple l'esperit,
els braços oberts de l'amant
quan l'amor vol fer-se cant
i la pregària és enyor,
la incipient joventut
i la ferma virtut
de seguir endavant,
la invocació al Salvador
i el miracle redemptor
de la vida i la salut,
la margarida innocent
i la mandràgora absent
que podem recollir
en tancar o a l'obrir
les portes al present.
Verge de Gràcia, violeta entre la gespa,
espiga modesta, nenúfar del gel glaçant...
Marededéu de la Vila, saba del lliri blanc,
advocació del nostre poble, amor constant...
Mare de Déu de Gràcia, clavell florit a cada instant...
cada flor és una pena, cada pregària, un ram...
cada cançó, una ofrena... de la ciutat de Vila-real!
CANT
Sóc d'esperit novençà
i tinc l'ànima adormida,
desperta'm ara, Maria,
no vull esperar-me ja...
Vull cantar-te amb valentia
i tinc por de no encertar,
dóna'm força al meu cantar,
allunya'm la covardia...
No tinc coses per demà,
no hi ha res per aquest dia,
esperança i melangia
pel futur i pel passat.
No en tinc gaire d'alegria:
ofega el meu pesar,
soleja la meua casa,
escolta el meu cant, Maria.
Amb aquest modest recoble
vull cantar-te amb eficàcia,
proclamant-te Plena de Gràcia
el cantar de tot un poble!
RECERCA
Flaires de roserar i flors primiceres,
aigua del Millars i gesmils benaurats,
ruscs esperant portar la mel als forats
de la nafra llépola per les voreres.
Per la ciutat, totes les fruites primeres
són alliberades del foc dels pecats
i totes les coses dels hàbits nostrats,
persuadides d'abraç, van per les dreceres.
Tots recercant a Maria per cantar-li:
Verge de Gràcia, sentor, tarongerar
farcit de fruita. Cimbells volem portar-li
per a què escolte aquest humil cantar
i replegue les crides a l'ofrenar-li
el sopluig terrenal que li volem dar.
CONREU
Els nostres llauradors són vells trobadors,
solcant versos amb l'aladre i amb la rella
obrint pous sobre la terra més novella
enfilant vers el Termet als pecadors.
Els nostres llauradors són vells menadors
cabdellant fils i cordills fins una estrella,
on la Gràcia de la Plana es desvetlla
per lliurar fidelitat als erms amors.
Els nostres llauradors són conreadors
de tradicions, quan floreixen ametllers
en terra ferma i s'ofrenen honors
per a la Reina dels nostres tarongers,
camps de blat, cànem, moreres i els millors
olivars, ceps, arrossars i garrofers.
Mare de Déu de Gràcia, d'aquesta Vila
Senyora, esguard de l'horta i del secà,
adob de la pau, dolç guaret de la guerra,
llavor de la fe, saó d'oració,
far del Millars, perdó del que erra:
esperança del camp,
futur de la terra.
VILA
Sé d'un indret a la Plana
on la terra és d'argila,
ben neta.
La llengua dolça dels veïns
parla d'estimes,
en conversa distreta...
però tots sabem
de la indolència del temps,
de desgràcies i tristesa,
de treball ben acabat,
de perpals i roca ferma,
de salut i malalties,
d'arrogàncies i feblesa...
El Sol és més lluent
i la Lluna, feta espelma,
acarona tots els cors
amb la boira fidel
que esborra tota desgràcia,
quan passa pel meu carrer
la veneració del poble sencer:
la Mare de Déu de Gràcia...
la joia pura com l'or, el més desitjat tresor,
símbol maternal, gespa de Madrigal,
aigua de Solades, flor entre argelagues,
bella donzella, jardí de Pinella,
ametlla del torró, clementina del Pla Redó,
goig sobre la pena, fila de Carinyena,
Santa Maria, llum del migdia,
Verge de Gràcia, embat de l'eficàcia,
musa de la nit, ferment de l'esperit,
pols de la vida, Mare de la Vila.
NATURA
Oh, Mare meua i del Sol,
clara llum de matinada,
al capvespre el vell consol
per somniar una altra albada:
de bellnou volem el Sol!
Oh Mare meua i del Foc,
de l'amor que es fa foguera
que rentes, a poc a poc,
les taques de la drecera:
de bellnou volem el Foc!
Oh, Mare meua i del Mar,
dolç bressol de l'harmonia,
que llances el teu cantar
per despertar nova vida:
de bellnou volem el Mar!
Oh, Mare meua i del Vent,
sou del temps la meua guia,
vent que xiula en tot moment
pel rastre de la gavina:
de bellnou volem el Vent!
Oh, Mare meua i del Fang,
de la terra i de l'argila
que fas esclatar la sang
i sanar tanta ferida:
de bellnou volem el Fang!
Oh, Mare meua i del Món,
que vindràs en primavera,
que guanyes el fred hivern
amb la blanca flor primera:
de bellnou volem el Món!
PREGÀRIA
Mare de l'esperit, alimenta les ànimes
Angel de virtut, guia'ns pel bon camí
Reina del cel, segresta les tenebres
Esclat de l'amor, aparta'ns de les guerres
Do de la fe, enllumena els nostres cors
Estrella en l'infinit, acosta'ns la salut
Dida de la pobresa, fes-nos més solidaris
Espelma dels cervells, allunya'ns de la ignorància
Ullal de la vida, fes créixer els nostres fills
Defensora dels dèbils, atura els maltractadors
Empar dels marginats, integra'ls a la vida
Gràcia divina, perdona'ns tots els pecats
Riu d'eternitat, fertilitza l'hort de l'esperança
Ambaixadora de Crist, esborra la hipocresia
Cimall de l'angúnia, protegeix-nos del dolor
Icona de la bellesa, escampa la cultura pel món
Advocació de la Gràcia, lliura'ns de desgràcia
... de forma permanent, ara i en l'hora de la nostra mort, amén!!!
Antoni Pitarch Font (juliol, 2005).
El 25 de juliol de 1945, Churchill va abandonar la conferència de Postdam, als afores de Berlín, acomiadant-se de Truman i d'Stalin per tornar a Londres a fi d'anunciar el resultat a les eleccions, que el seu partit, el Conservador confiava en guanyar. Però, ves per on, van ser derrotats. Churchill havia guanyat la guerra, però contra tot pronòstic va perdre les eleccions.
Pense en Camps, qui podria guanyar les eleccions, però perdre la guerra. Podria perdre la guerra judicial en la que està immers per les seues conductes il·legals i la seua vinculació i padrinatge de la corrupció política. I això tindria unes conseqüències polítiques terribles per al PP i per al país que es voria com la Cantàbria d'Hormaechea, amb un President camí de la trena. Hormaechea, no
sé si ho recorden, va ser condemnat sent President, a sis anys de presó i 14 d'inhabilitació per un delicte de prevaricació i un altre de suborn, per un import total de 17.755'55 EUR. La diferència és que aquell senyor ja va ser jutjat, i Camps encara no, però el delicte és el mateix.
Però també pense que a Camps podria passar-li com a Churchill i contra tot pronòstic, perdre les eleccions. I no pel tema de la corrupció. La corrupció ha de denunciar-se per una qüestió ètica, però la corrupció no dóna vots. Bé, el que no dóna vots és la denúncia de la corrupció dels altres. La corrupció pròpia sí, com bé ho demostren alguns elecció rere elecció.
Poden perdre per la mala gestió cada vegada més evident. Els proveïdors no cobren, els bombers no cobren, les escoles de música i les band
es no cobren, els funcionaris cobren per una pòlissa de crèdit, Canal 9 no pot retransmetre futbol perquè deu diners a la plataforma que té els drets... La Generalitat té uns pressupostos de 16 milions d'euros anuals, i un deute de més de 40 milions. I no ho dic jo, ho diu la comissió d'experts nomenats fa mesos per les Corts. Què ha fet esta gent amb els nostres diners? On estan?
Tinc un amic que diu que el País Valencià sembla el Titànic, s'enfonsa inexorablement, mentre els músics continuen tocant a coberta. Sense cobrar. Winston Churchill va rebre el Nobel de literatura. Igual a Camps li donen el d'Economia.
.jpg)
