Podria haver tornat amb un altre comentari, contant altres coses magnífiques que he viscut aquestes dues setmanes, però hui, després de tornar d'aquell exili voluntari m'he tornat a trobar amb la realitat, i no tocava.

Un altre any, i les coses segueixen igual. I per desgràcia la nostra societat continua obviant un accident que va marcar la vida de moltes famílies, que s'han sentit abandonades per un govern insensible amb el dolor d'aquells qui han perdut família i vida, i que ha considerat que els resultats electorals del passat any validen el seu rebuig al més elemental sentit de la decència i la vergonya.

Ja podeu llegir l'InfoBloc nº 13, amb tota la informació del nou Pla General, així com articles sobre les obres no iniciades dels barris de l'Olivar, los Faroles i l'Ave Maria, entre altres temes.

En els pròxims dies el tindreu a la vostra bùstia de casa

Els lectors entren al bloc, alguns s'engresquen i, els més arrauxats, hi pengen comentaris ofensius. Si l'autor del bloc els retira es converteix en un censor. Si els manté, la conversa que acompanya alguns apunts surt de mare i deriva en cridòria i, inclús, insult. Els blocs que tenen pocs comentaris són fàcils de gestionar. Si algú diu cul d'olla o desbarra, li treuen el comentari i punt. "Censor!", et podrien dir. "I què! A casa meva no vull que insulti ni que m'insultin", podries respondre. Quan el bloc acumula força comentaris, la cosa es complica. Existeix la censura preventiva —que els comentaris passin primer per un filtre, via correu electrònic— o la despublicació dels estirabots. Fins ara, aquí, en aquest bloc, la conversa ha estat relativament raonable. Algú diu coses que trobo injustes, volent o per ignorància. D'altres confonen l'esperit, el to i la procedència del bloc. La immensa majoria —la multitud silenciosa— entra i surt sense fer cap destrossa. L'espai públic només pateix quan surten al carrer els brètols, alguns d'ells amb interessos inconfessables. El millor és no retirar-los ni censurar-los, els comentaris. El lector intel·ligent, sovint de llarga trajectòria, sap destriar el gra de la palla. Quan els que criden marxin i abandonin la moda dels blocs, quedarà tot al seu lloc, més calmat i tranquil. I si no és als blocs, ja ens inventarem un altre ciberespai per pensar en veu alta i fer-ho tranquil·lament.

Per què dic tot això? Perquè llegeixo, amb gran perplexitat, que els comentaris poden ser motiu de condemna judicial a l'autor del bloc. Que l'amo del bloc sigui responsable del que escriguin els visitants és un despropòsit. Que insultin l'autor del bloc, també. No seria més fàcil fer zàping blocaire?

Cap empresa del país ha estat capaç de conservar El Periódico en mans catalanes. El rotatiu fundat per Antonio Asensio [wiki] ha anat a parar a mans d'Alfonso Gallardo, soci de Prisa. [Juan Varela: Y Zeta es para... Gallardo (perdón, Prisa)] El diari més llegit a Catalunya i el tercer de l'Estat, segons l'últim Estudi General de Mitjans, és propietat d'El Chatarrero. D'Antonio Asensio Mosbah, el fill del fundador, a Gallardo el siderúrgic, el Murdoch a l'extremenya. El diari popular, referent mediàtic de l'esquerra, no serà per a Jaume Roures [wiki], que va tenir tot l'escalf en el seu moment per llençar Público [A punt de fer-se Público] gràcies a l'entorn de La Moncloa [Público es nota al quiosc abans de sortir]. Roures torna a quedar-se in albis a l'hora de comprar diaris catalans. Ja li va succeir amb l'Avui. Però mentre l'Avui va quedar en mans —repartides— catalanes de Godó i Planeta,
El Periódico és propietat de l'extremeny. Bonica metàfora. Un símptoma més d'això que
últimament s'anomena dèficit de lideratge, pèrdua de pistonada a (i de) Catalunya. Sempre
es posa l'accent en el lideratge polític, en el sector públic català, però ja
tenia raó l'altre dia un dirigent polític amb qui sopàvem una colla quan es preguntava què ens passa, com a país, quan no hi ha grup o
empresaris catalans capaços de comprar El Periódico. Què ens passa? Evitem preguntar-ho al catalanista deprimit.

"El catalanisme polític ha de repensar-se profundament, sense tòpics i
alliberat de retòriques decimonòniques. Ens cal construir una nova
identitat col·lectiva basada en l’adhesió radical a valors cívics i
democràtics, sensibles al pluralisme que ens ha tocat
viure.  S’atribueix a Torras i Bages l’afirmació que Catalunya serà
cristiana o no serà. Arribats en aquest punt, potser hauríem
d’afirmar que el catalanisme serà modernitzador o no serà! Perquè si
als ulls de la ciutadania la catalanitat no s’identifica amb un país
d’oportunitats, meritocràtic, basat en la cultura de l’esforç i el
radical respecte a les llibertats personals, per quina raó hauria de
compensar més apuntar-se a ser català que no pas espanyol?"

D'Els tòpics del catalanisme de Santi Vila [bloc], alcalde de Figueres i diputat de CiU.