The party is over, és a dir, la festa s'ha acabat! Això és el que comentàvem per Vila-real, diumenge a la nit, després de la cloenda festera amb el castell de focs. S'ha acabat la festa, la prega (¿?), la feina, però mai s'acaben els stocks de taulells, ni les cues al Servef (l'antic INEM)...



El premi Nobel d'Economía (2008), Paul Krugman, en la recta final del (des)govern de George Bush, va escriure que estàvem assistint a la venjança de la superabundància... recolzada sobre els falsos pilars del crèdit i l'especulació, sense polítiques fiscals justes, ni homogènies, ni universals ...quan l'economia, l'especulació i el frau són, ara mateix, globals. Hem lliurat la sobirania nacional (estatal, autonòmica, local) i la separació de poders a mans dels depredadors de l'economia globalitzada que, des dels paradissos fiscals, dicten normes de submissió, restricció i penediment per a la resta de mortals.



I per si no en teníem prou, les anomenades esquerres (¿?) se'n pugen al carro de la selva del mercat tot retallant el sou als que no poden amagar-lo, és a dir, pensionistes, jubilats, funcionaris i personal subaltern, mentre el infinits assessors dels polítics continuen sense assessorar res, ja que ni tenen temps, ni ganes, ni cap tipus de formació acadèmica-i-professional que ho aconselle... i, damunt de tot això, com resulta que no són funcionaris, doncs, a guanyar diners i quants més millor!



La festa, per tant, no s'ha acabat, ni molt menys: resta encara el botelló de les enquestes, el guateque electoral, la bacanal financera de les caixes i bancs en general i, per suposat, l'orgia de la corrupció moral, ètica i política d'una democràcia que fa olor a tort i a dret...










==========================================================

Sobre gustos, colors. La Vanguardia sempre ha estat un diari que, personalment, m'ha agradat per disseny, informació, originalitat i, fins i tot, pluralisme... i d'entre les seccions del diari, una en especial, La Contra, on tres periodistes entrevisten -normalment seguint un torn individual, però sense trencar l'estil ni un esquema comú a tots tres- un personatge d'actualitat i rellevància internacional. La fórmula ha tingut un èxit tan gran que, fins i tot, han publicat en llibres -en plural- les seues millors entrevistes: Haciendo la contra, on Víctor Amela (amb arrels del Forcall), Ima Sanchís i Lluís Amiguet fan, de la clàssica entrevista periodística, una deconstrucció original que invita a la lectura començant, naturalment, per l'atractiu dels interlocutors. Ara que tots parlen/parlem d'estadístiques (normalment negatives), podem pegar-li la volta si ho mirem a la contra. Ací en teniu una mostra, des del meu punt de vista, abellidora...


Stephen J. Dubner, economista; coautor con Steven Levitt de ´Superfreakonomics´
De entre todas las controvertidas tesis de Dubner, periodista de The New York Times,y Levitt, catedrático de Economía en la Universidad de Chicago, la que ha provocado más escándalo no es la del aborto de los criminales, ni el precio de las prostitutas ni los seguros de vida para terroristas; ni siquiera su pintoresca demostración de cómo los proxenetas crean más valor para los mercados que los agentes inmobiliarios... La lluvia de palos desde la prensa seria les ha caído cuando han explicado que las vacas - grandes emisoras de CO - contribuyen estadísticamente 2 más al calentamiento global que los automóviles y que, para frenarlo, debemos comer hamburguesas de canguro; no de ternera.

LLUÍS AMIGUET - 21/05/2010 (La Vanguardia).-
Tengo 46 años: soy el menor de 8 hijos de padres judíos de Nueva York, convertidos al catolicismo. Hoy mi religión es ser tolerante proactivo; combato el fundamentalismo con la razón; antes de creer algo me hago y hago preguntas, y la estadística me brinda algunas respuestas

Sabe por qué ha descendido el crimen en EE. UU.? ¿Más policía? ¿Mejores políticos? ¿Menos pobreza?

Lo que ha sucedido es que los criminales han sido abortados.

¡. ..!

Literalmente: abortados. Los criminales no llegaron a nacer porque sus madres los abortaron. Lo verá en estadísticas como las del Quarterly Journal of Economics.Comprobará que el descenso del crimen se produce justo entre 16y21 años después - dependiendo de cada estado-de que se se aprobaran reformas legales que facilitaron el aborto.

Suena muy políticamente incorrecto.

Las madres solteras y pobres no podían abortar hasta que se flexibilizó la ley. Cuando les permitieron, abortaron masivamente. Eso sucedió justo entre 16 y 21 años antes de que descendiera el crimen. Y los criminales son más activos precisamente entre los 16 y los 21 años... Si les han dejado nacer, claro.

Es una deducción estadística, pero no dice nada de las personas tras las cifras.

Las conclusiones morales no son de mi incumbencia. Se las dejo a los moralistas. Yo sólo soy economista y extraigo información de las cifras. Veamos otra correlación estadística también delicada..., pero evidente.

La verdad nos hará libres.

Si consulta las estadísticas, verá que la práctica del ayuno en Ramadán por parte de mujeres embarazadas provoca, sobre todo en las primeras semanas de gestación, problemas de desarrollo en el feto.

Es un delicado dilema ético-religioso.

Deberían dispensar a las embarazadas del ayuno. Hoy se cree que el ayuno del Ramadán - sólo durante el día-no perjudica, pero las cifras muestran que sí daña al feto.

Dejemos constancia aquí, pues.

Y una paradoja para bebedores: la estadística demuestra que, cuando usted sale de un baro una fiesta bebido, es más peligroso volver a casa andando que en coche.

¿Peligroso para quién?

Para el beodo en cuestión. Las cifras de accidentes y sus causas lo demuestran.

¿Las cifras lo explican todo?

Dicen una parte de la verdad: cada uno puede extraer sus propias conclusiones. Yo condeno, por ejemplo, el drama humano que supone la explotación sexual, pero eso no me impide ensayar algunas deducciones del estudio estadístico de esta explotación.

Veamos...

Hemos estudiado las meretrices de Chicago: sus servicios, sus ingresos, sus gastos y proxenetas y todo desde una perspectiva de pura lógica economicista, el enfoque económico que proponía Gary Becker.

¿Y...?

El precio del sexo se ha desplomado. En términos relativos - indiciando precios con relación a suépoca-,los servicios de una prostituta eran más caros hace 30 años que hoy, y aún más caros hace 50. Y hace un siglo la prostitución era muchísimo más cara.

¿Por qué?

Oferta y demanda. Hace un siglo, el 20 por ciento de los varones perdía su virginidad en los burdeles; hoy los usuarios de la prostitución son exigua minoría, porque, sencillamente, hay más mujeres en todas partes dispuestas a iniciar a los varones en el sexo gratis. Y a practicar gratis con ellos después.

La cultura acaba siendo economía.

Por eso mismo, el precio del sexo oral ha descendido también espectacularmente y hoy es más barato que la penetración.

No sé si veo la relación...

El sexo oral fue tabú, incluso en el matrimonio, y al ser más escaso, era más caro.

¿De nuevo mucha demanda agregada?

Sí: hoy el sexo oral es barato, porque se ha banalizado en EE. UU. y se practica con frecuencia en cualquier relación. Otro fenómeno con curiosa explicación estadística es la ineficacia de los preservativos en India...

¿Defectos de fabricación?

Ocho agencias estatales los expenden, pero sin éxito profiláctico, porque el 70 por ciento de los varones indios tienen penes de longitud inferior a la media mundial.

¡. ..!

Estadística más fisiología y cultura: los primeros coches salieron de las fábricas como gran avance para el medio ambiente. Mejoraban el tráfico en las ciudades enfangadas, llenas de carbonilla, insalubles... Hoy el coche es el principal villano de la película verde de moda... ¡Ah!, por cierto, si se le estropea la batería del coche, ¿la arregla usted?

Tengo pánico a la electricidad.

Pues debe saber que accidentes mortales por descarga eléctrica hay poquísimos. Las estadísticas son tajantes: son anecdóticos.

Me tranquiliza usted.

Pero si tiene uno, es mejor que le atienda un médico joven. O mejor incluso: busque una médica recién salida de la facultad.

¿Por qué?

Los médicos son más eficaces cuando salen de la facultad y su eficacia disminuye - excepto en los cirujanos-a medida que pasan los años desde que acaban Medicina.

¿Motivo?

Tras la facultad, su práctica no es sometida a crítica y por eso tienden a no reciclarse.

Necesitamos la crítica... Y la odiamos.

Y las médicas son - pura estadística-más eficaces que los médicos. Curan más casos.

Estupendo: cada vez hay más doctoras.

Además, la rutina mata más que el enemigos: el ejército de EE. UU. sufre menos bajas hoy - con dos guerras-que cuando no combatía en ninguna.
......................................................................................

Avui dimecres, a la Sala d'actes de l'edifici central de Bancaixa (antiga seu de la Caixa d'Estalvis de Vila-real), es presenta el número 12 de FONT, publicació d'investigació i estudis vila-realencs, una publicació local -ara en format llibre- amb la que he tingut un vincle especial des del seu naixement -en format revista- al maig de 1999 quan vaig publicar un article sobre Mossén Asensio. Aquesta publicació fou una iniciativa, entre d'altres, de Joan Damià Bautista i, a partir de l'any següent, de la flamant Regidoria de Normalització Lingüística (ara de Promoció). Després en van arribar d'altres sobre demografia, toponímia, història, etc.

Aquesta vegada, en canvi, la meua aportació és, bàsicament, sobre la geografia de La Conca del Millars, un treball que vaig penjar a la xarxa, ara fa un any aproximadament, després de fer un curset al Cefire sobre les aigües del Millars i del Palància, els nostres rius castellonencs. A més, es tracta d'un número una mica especial ja que, des del primer moment, el podreu consultar a la xarxa i/o descarregar-lo, on han col·laborat altruistament -a més d'un servidor- José Pascual Colás Ventura, Domingo Font i Lourdes Pitarch, Fèlix Quirós Candau, Mn. Vicent Gimeno Estornell, Carlos Malllench Sanz i Joan Baptista Llorens Cantavella.
====================================================

Aquest migdia de divendres, 14 de maig, han començat oficialment les festes patronals de Vila-real que s'allargaran, com mana la tradició, fins el diumenge 23 de maig. I com som tots els que som/estem, però no som/estem tots els que som, us deixe penjat en aquest blog el programa de festes (en format jpg: cliqueu les imatges per engrandir-les) que també podeu descarregar-vos en pdf (clicant ací mateix o al damunt de la il·lustració de la columna de l'esquerra).

Ahir va ser un dia inoblidable. I això que va començar amb els tirons d'orelles a Zapatero per part de la Unió Europea i els mals consells, al president del govern espanyol, per part d'Obama, l'amo del món segons diuen els presidents de les multinacionals nordamericanes (supose que per a dissimular).

Després, a mitjan matí, ens arribava la grata notícia de la retallada d'un 5% dels sous (amb una "essa" inicial) als funcionaris i funcionàries de tota mena (de l'estat, de les autonomies, de les diputacions, dels ajuntaments i, fins i tot, de les tinences d'alcaldia) a partir de juny, així com la congelació dels salaris a partir de l'any que ve. Naturalment, la notícia ens va omplir de goig, sobre tot als que som funcionaris en actiu, ja que ens temíem el pitjor, és a dir, que començaren a furgar en l'increïble frau fiscal de la pell de brau més negra de la història, en les grans fortunes aconseguides de la nit al matí, en l'escàs patrimoni dels nostres arruïnats banquers o en l'austeritat quotidiana dels alts càrrecs polítics, però el que ja no tindria nom -per la crueltat que suposaria!- seria intentar retallar, encara que moderadament, la ingent legió d'assessors sense feina i amb elevades nòmines a càrrec de l'herari públic... perquè són, al cap i a la fi, els que ens donen llum i ens marquen el camí divergent a seguir entre ètica i política (dos conceptes que, ves per on!, s'assemblen en l'accentuació esdrúixola i en les dues darrers síl·labes, però, potser, en quasi res més).

Per la vesprada, quan semblava que les alegries s'havien acabat, rebíem amb satisfacció l'anunci optimista del nostre paupèrrim president autonòmic, el molt honorable senyor Francisco Camps Ortiz, quan afirmava que encara li queda corretja, cinturó i, per tant, gürtel per a menjar-se la tortà dels jutges. Un senyor que porta tants anys en la política i -oficialment, almenys- declara tants pocs euros al seu compte corrent, de segur que es tracta d'una persona extraordinàriament generosa: amb els diners públics? Confiem en el tercer poder... o ja no se porta allò de Montesquieu?


Però deixem-nos de politiqueos i assumptes sense importància. A boqueta nit, quan encara clarejava, vaig trobar-me un trio atlètico, format per tres vila-realencs de pro, pel centre de la Vila, els quals em van recordar que la nit era de l'Atlético, de Forlán i del Vila-real... I com resulta que El Pupas -com li diuen els de Neptuno-, efectivament l'Atlètic de Madrid, ha quedat campió de l'Europa League i, per tant, queda convidat de facto a participar en la propera edició, el Vila-real Club de Futbol queda també automàticament classificat per a la propera Europa League (normalment participen 3 equips de la Lliga de les Estrelles: el cinqué, el sisé classificat i el campió de la Copa del Rei que, casualment enguany, serà At.Madrid o Sevilla que ja ocupen places europees). El Vila-real, de moment, és seté classificat (empatat a punts amb Getafe) i com el vuité (At.Bilbao), amb quatre punts menys, ja no pot llevar-nos aquesta plaça, passe el que passe el proper diumenge (encara que tots esperem una victòria a Saragossa) la cosa està feta. Per tant podem concloure que Forlán, amb els seus dos gols d'anit, també ha contribuït a la classificació europea del seu ex-equip, el Vila-real Club de Futbol, malgrat que alguns diaris, i també alguns aficionats, s'havien dedicat durant la setmana passada a la difusió de comentaris contradictoris.

Gràcies Forlan! Gràcies Atlético de Madrid i aficionats matalassers i, en especial, a Lluís Broch i la seua penya de marfeguers!
===========================================================

L'any 1989, amb la intenció de preparar el quart centenari de la mort de Sant Pasqual a Vila-real (17 de maig de 1592), no solament estava a ple rendiment la Junta d'Obres de Sant Pasqual, sinó que, fins i tot, es pensà en recuperar la desapareguda publicació "SAN PASCUAL" mitjançant el pare franciscà Fernando Rodríguez, el qual embolicà un bon grapat de manifassers, lletraferits i gent de la cultureta local, entre els qual hi havia aquest que subscriu.

L'únic inconvenient -per la meua part- era que, en principi, ens demanaven que escriguérem en castellà... i no per desconeixement, ni cap fòbia personal, ni molt menys, sinó perquè als que som valencianoparlants que vàrem estudiar sempre en castellà -obligatòriament i per qüestions cronològiques- i, finalment, vàrem aprendre a escriure la llengua materna pel nostre compte i perquè ens venia de gust (és a dir, sense esperar res a canvi: ni crèdits, ni punts per a cap concurs, etc.) sempre ens ha agradat triar la llengua en què redactem les coses.

De tota manera, vaig pensar que la causa s'ho mereixia, Vila-real estava vivint una època il·lusionant i tres anys més tard van arribar aquelles espectaculars festes del 92 -amb visita reial inclosa!-, sí, sí, quan a Vila-real també vàrem viure, a la nostra manera, unes olimpíades festeres i una expo de la ciutat televisada a tot l'estat, perquè el director de TVE també era del nostre poble (us sona un tal Jordi Garcia Candau?). Més endavant, ja ens van "deixar" escriure en valencià, la revista es va consolidar i els manifassers tornàrem a les nostres dèries. Si us plau llegir el que segueix, es tracta del resultat barroco-fester d'un assaig a trenc d'alba, d'una ofrena, quan Vila-real creixia i aspirava a enrajolar el món:



Aletargado en nocturnos jazmines, ornamentado por luces multicolores y perfumado de autóctonos azahares, ha irrumpido, en silencio, el mes de Mayo.

La tradicional devoción pascualina de nuestras devotas gentes se revivifica, se transforma traspasando el umbral de la catarsis festiva en una gozosa ofrenda colectiva que conforma el equilibrado caleidoscopio humano distorsionando, deliberadamente, la tranquilidad ancestral de nuestras calles.

Vila-real, 299 años después de la canonización de nuestro santo (compartido patrimonialmente con la Torrehermosa que le brezó y participado en veneración con fervorosos de los más recónditos parajes mundanos), ha incrementado vertiginosamente sus recursos espirituales y materiales, porque, ciertamente, se nos antoja difícil la fácil premisa del cotidiano contexto de crisis: la progresiva variedad de bienes económicos, emanados de un amplio espectro productivo que sobrepasa el boyante sector cerámico y el irregular campo de los cítricos, hay que sumarla al atávico denuedo creativo y emprendedor de los conciudadanos, en la vertiente lúdica, social y religiosa. El elenco de artistas ilustres, por todos conocido, se erige sobre los cimientos de un sinfín de artesanos entre bastidores que han sabido plasmar el entramado básico de la infraestructura de la identidad.

En el «flash" neurálgico de un estratégico momento de quietud, entre el estruendo percusionista de la carcasa y el bullicio sonoro del general volteo de campanas, la fiesta brindará el merecido reconocimiento al carácter abnegado y amorosamente servicial de los mayores, a los que ahora, por razones de edad y salud, no pueden acceder al florecer de la ciudad cuando despiertan jazmines, destellan cálidas luces y de los verdes naranjos irradian aromas blancos hacia los infinitos; a los que ya no pueden hacer acopio de los preciados frutos que mimaron en tiempos más difíciles hay que reconocerles, justamente, las redondas cosechas que fraguaron con vocación de futuro.

La ingente fiesta abre sus largos brazos a la concordia armónica de la esperanza con su solemne pregón, llenando sistemáticamente, desde la porticada Plaza de la Vila, los frondosos arrabales y las soleadas avenidas. San Pascual Baylón es el acicate de la alegria, el estímulo de renovada oblación. Y cada uno de nosotros, aderazado con la personal circunstancia, acude puntual a la cita moldeando la nueva ilusión, entonando viejos cánticos, responsabilizándose de su particular misión, recitando gozos y plegarias, rememorando especiales anécdotas, olvidando días difíciles o imaginando un futuro mejor.

Todo invita al alborozo y la algarabía; pero también a la lectura y la reflexión tendiendo un meditado puente hacia nuestra más remota historia, enarbolando las entrañables raíces que nos hacen sentir, al instante, ese extraño sentimiento de colectividad que aspira a entender los mundos. La fiesta es ofrenda floral: anudad manojos de jazmines, ramos de rosas, ramilletes de azahar. La fiesta invita a reinventar la comprensión, a quemar enseres desvencijados, a reemprender la irrepetible rutina del amor... ANTONI PITARCH FONT (Revista "SAN PASCUAL", maig 1989)
===========================================

Als aficionats més veterans, el partit d'anit ens va recordar aquell Castelló - Vila-real de Segona Divisió, jugat a Castàlia també a final de temporada, on un empat els valia als dos clubs per salvar la categoria: durant la mitja part posaren la cançó de moda (Amics per sempre, de Los Manolos) i, naturalment, van acabar empatant. A d'altres més mal pensats, fins i tot els va venir a la memòria un Vila-real - Las Palmas de l'any 2000, el del darrer ascens... I els que ja afinen al màxim, comenten que no passa res, que la sort està repartida, que el Getafe (geta!) guanyarà diumenge que ve al camp de l'Atlètic de Madrid per demostrar, no solament que el futbol és un negoci per damunt d'un esport, sinó que, moltes vegades, els modestos a base de la lluita, la constància, la velocitat i l'esforç també poden aconseguir el que la lògica reservava per als més exquisits (per exemple l'Europa League que mai li s'hauria d'escapar a uns jugadors de molta qualitat, però molt acomodats, com són els del nostre Vila-real).

La Lliga de les Estrelles se queda en no-res sense Barça i Reial Madrid, però seria injust -encara que possible- que el campionat no se l'emporte el millor equip del món, el que aposta pel futbol total i no per tàctiques resultadistes consistents en anular el rival, és a dir, el Barça.

El Vila-real, un dels sis millors equips de la Lliga, enguany quedarà seté pels seus propis errros, ja que el Getafe no és millor equip però, això sí, ens guanyà a sa casa, com quasi tots els equips modestos que enguany han derrotat el Vila-real lluny del Madrigal (amb Valverde i amb Garrido, que ahir ja no va fer de Josetomàs i va apostar per un equip més consistent al centre del camp), perquè dins de casa, almenys, han complit malgrat tot.

I de cara a la temporada que ve, a banda de les bones relacions amb el València (sí, sí, ja ho sé: Villa estava lesionat, Silva no podia jugar, César no estava en condicions, Mata i Pablo Hernàndez estaven cansats i només van eixir al final...), s'ha de reforçar la banda dreta, el centre de la defensa, la davantera amb algun killer ofensiu que acompanye Llorente (Nilmar i Rossi són molt bons però no tenen gens d'agressivitat) però, i, sobretot, el centre del camp, on enguany hem estat orfes de Senna i Cazorla, hem contemporitzat amb els veterans Pirés i Ibagaza, només hem observat Bruno a l'hora de rascar (tallar pilotes al contrari) i Cani com a home imprescindible i únic amb capacitat per regatejar un contrari o deixar-lo enrere amb velocitat (en canvi, tant Pellegrini, com Valverde i ara Garrido sempre l'han tingut com l'home per ser rellevat a la primera de canvi).

El millor d'anit, sens dubte, l'homenatge de l'afició a Javi Venta (alguns que se queden en l'equip estan físicament pitjor que ell) i a Monsieur Pirés pels serveis prestats al llarg dels darrers anys: gràcies a tots dos pel que en heu fet gaudir durant els darrers anys... I el partit? Es va acabar al minut 18 de la primera part amb el 2-0 de Joseba Llorente. I gràcies que l'àrbitre (és Uno más o El más?) va voler canviar la sacarina per sucre, potser per donar-li una miqueta de sabor al descafeïnat, tot expulsant Llorente i Capdevila (¿?) quan encara quedaven més de vint minuts d'avorriment... que els meus veïns de camp (Pasqualet de Vila-real i Amparito de València) aprofitaren per abstreure's, com fan sempre que el partit està decidit, i comportar-se més com uns adolescents enamorats que no com el que són, uns joves de la tercera edat... com molts futbolistes, a més de Venta i Pirés, que estan demanant a crits la jubilació.

La temporada que ve, més (per Europa?), però sempre ens quedarà el Mundial de Sudàfrica 2010.

Avui a València n'hi ha un important acte per reivindicar l'arc mediterrani ferroviari, contra la temptació de fer un arc competidor que vaja d'Algesires a Europa passant Madrid. La novetat és la presència, a més del nostre eurodiputat Ramon Tremosa (CEU-BLOC), dels consellers d'infrastructures de Catalunya, València i les Illes. Països Catalans? Potser tampoc siga això, però com diu un dels valencians que més han estudiat/reivindicat el tema, és a dir, Josep Vicent Boira, l'anticatalanisme ens ha eixit molt car als valencians i és hora de seure al costat dels veïns del nord per reivindicar tot allò que se'ns nega des de ponent.

La unió fa la força i l'Eix o Arc Mediterrani ha estat, fins ara, la fàbrica dels ous d'Espanya a les darreres dècades de prosperitat, on les comunitats autònomes mediterrànies han aportat molt de líquid en impostos durant molts anys a canvi d'un escarransit finançament que no ha donat, ni tan sols, per a desdoblar la carretera general, unir la costa mediterrània a Europa per ferrocarril o despenalitzar els peatges de l'AP-7. Fins ara mateix, totes les reivindicacions de l'EURAM se les han passades, a Madrid i a Brussel·les, per l'arc de triomf. Haurà arribat l'hora de l'Arc Mediterrani? Potser...
====================================================

Avui a València n'hi ha un important acte per reivindicar l'arc mediterrani ferroviari, contra la temptació de fer un arc competidor que vaja d'Algesires a Europa passant Madrid. La novetat és la presència, a més del nostre eurodiputat Ramon Tremosa (CEU-BLOC), dels consellers d'infrastructures de Catalunya, València i les Illes. Països Catalans? Potser tampoc siga això, però com diu un dels valencians que més han estudiat/reivindicat el tema, és a dir, Josep Vicent Boira, l'anticatalanisme ens ha eixit molt car als valencians i és hora de seure al costat dels veïns del nord per reivindicar tot allò que se'ns nega des de ponent.

La unió fa la força i l'Eix o Arc Mediterrani ha estat, fins ara, la fàbrica dels ous d'Espanya a les darreres dècades de prosperitat, on les comunitats autònomes mediterrànies han aportat molt de líquid en impostos durant molts anys a canvi d'un escarransit finançament que no ha donat, ni tan sols, per a desdoblar la carretera general, unir la costa mediterrània a Europa per ferrocarril o despenalitzar els peatges de l'AP-7. Fins ara mateix, totes les reivindicacions de l'EURAM se les han passades, a Madrid i a Brussel·les, per l'arc de triomf. Haurà arribat l'hora de l'Arc Mediterrani? Potser...
====================================================

La Plana era la terra de la taronja, del taulell i del futur... ara és zona de pas d'infrastructures alienes (autopistes de peatge, carreteres sense desdoblar, vies de tren sense soterrar, AVES que corren però no volen), d'especuladors de les penes, terra de l'atur...

Només fa tres o quatre anys, encara es deia allò que A la Plana de Castelló, el que no treballa és perquè no vol i, en certa manera, la frase tenia la seua raó de ser ja que, a nivell estatal, les províncies que comptaven amb el nombre més baix d'aturats solien ser la de Lleida i el mateix Castelló -sempre amb taxes entre el 4 i el 5 per 100-, mentre València s'acostava al 10%, Alacant el sobrepassava i més cap al sud ens triplicaven en atur...

Ara ja ho sabeu tots, la darrera E.P.A. dóna una taxa per a Castelló superior al 25%, mentre la mitjana valenciana és situa en el 23% (perquè a València i Alacant les taxes d'atur són inferiors) i l'espanyola en el 20%.

Els polítics valencians, i en especial els de La Plana, ja no poden seguir tirant balons fora i escudant-se en el mantell protector que significa culpar de tot al govern central de Madrid: si Espanya lidera l'atur europeu, amb Letònia, serà perquè el senyor Zapatero (i els que l'han precedit) no ho han fet gens bé; però si València té un 23% d'atur front al 10% del País Basc, serà que a València ho estan fent molt més malament que els bascos i, finalment, si Castelló supera amb varios punts l'atur de València i el d'Alacant, també serà perquè els nostres polítics més pròxims deixen molt que desitjar...

De tota manera, encara que els polítics no creen, ni tenen l'obligació de crear llocs de treball directes, sí que tenen la responsabilitat de procurar per l'interés general, evitar l'especulació econòmica, propiciar polítiques de futur, estimular la innovació, atraure la inversió pública i privada, exigir les infrastructures mínimes que requereix l'activitat econòmica i la qualitat de vida dels ciutadans, és a dir, els polítics castellonencs dels darrers 20 anys també són responsables -més per omissió que per acció- d'haver conduit fins l'actual conjuntura insostenible de l'ocupació i la sostenibilitat de l'activitat econòmica.

Les víctimes principals són els nostres joves, és a dir, els més preparats i, a la vegada, els més aturats de la història... Només amb la participació política de la joventut (i no solament en jornada electoral) i la seua implicació en la resolució dels problemes que els afecten (l'atur principalment), l'eixida de la crisi es pot avançar en uns quants anys perquè, de moment, la cosa va per a llarg i Vila-real al capdavant -tot apuntant cap als 7.000 damnificats pel monoconreu ceràmic insostenible- en aquesta Plana de l'Atur.
=======================================================