Vila-real, Ciutat de Llum? Home, com a eslogan turístic quedava molt pretenciós, a banda que poc original... Però, ara que resulta que sí, que a Vila-real comença a arribar una mica de llum i de matèria gris i d'art i de moltes coses bones... però, sense exagerar, això sí, que La Llum de les Imatges tampoc va a treure'ns de la misèria, ni a crear molts llocs de treball fixos i ben remunerats, ni va a enriquir cap restaurant, no ens enganyem... però, com déiem, ara que som una Ciutat amb Llum, va i canvien el logo de l'Oficina de Turisme... per un altre igual o més gris que l'anterior, en quant a disseny, però amb més colorets...

Com dirien al tròpic, Menys logos, Caputxeta, i mais treballar...... A Vila-real li pot venir molt bé una mica de llum, si aquestes radiacions de les imatges il·luminen les ments dels ciutadans i, sobretot, dels governants... Vila-real és com és i, tal vegada per això mateix, sempre ha vingut poca gent a descobrir-la. Ara és el moment de donar-la a conéixer, en primer lloc, als propis vila-realencs amb el foment de les visites didàctiques dels estudiants, per exemple...

Avui comença La LLum de les Imatges, que vinga!

Un dels pocs i darrers actes oficials, al que vaig acudir en condició de Regidor de Museus (només ho vaig ser 4 mesos) durant la passada legislatura municipal, fou el de la inauguració d'una exposició al Museu de la Ciutat, Casa de Polo (organitzada directament des d'alcaldia... ¿?¿!!"#&*... com ho dic, ho conte...) sota el títol La Arqueología de la Plaza Mayor de Vila-real, una perspectiva històrica amb una anàlisi de la cultura material que donà lloc a una publicació monolingüe en castellà que no quedà malament del tot, malgrat fer-se de pressa, corrents, amb nocturnitat i totalment a espatlles d'un regidor novençà del BLOC que acabava d'arribar...

Era el mes de maig, venien les Eleccions Municipals i el PP havia d'explicar el misteri de les cates de la Plaça Major i tot l'ocultisme que hi havia hagut al respecte. Va ser, precisament, en aquella exposició del maig de 2007 quan, amb una intencionalitat totalment cultural -perquè el PP tenia clar que anava a arrassar, es va presentar en societat la maqueta de la Plaça Major a la planta baixa del Museu (podeu observar la foto).

Per tant, la maqueta no enganya i el monument a Jaume I es veu, clarament, al bellmig del projecte de la futurista Plaça Major on s'han comés, sota la meua modesta opinió, un bon grapat d'errors greus:



1) Una obra tant sensible, com és la construcció d'un pàrking al cor de la ciutat (una cosa inaudita i que mai veurem a Madrid, Barcelona, València o qualsevol ciutat de bé...), hauria de fer-se, sempre, per consens, ja que la pervivència de la infrastructura acordada, unilateralment, per l'Equip de Govern té una esperança de vida molt superior a quatre anys.

2) Una vegada acordada la malesa (perquè és una malesa hipotecar el cor de la ciutat amb entrades i eixides permanents de cotxes), s'hauria d'haver respectat el Monument Històric Artístic més important de la ciutat, la Plaça Porxada, que ha quedat mutilada amb caràcter vitalici per una escala d'accés al pàrking.



3) Sobre l'estètica vanguardista de la Plaça Ferrada, de les Gentilles, de la Gasolinera i dels Alerons, en un entorn que s'hauria d'haver propiciat clàssic, per no dir medieval... està tot dit.



4) La darrera malifeta ha estat enganyar tot un poble i marginar el monument a Jaume I a un espai de l'extraradi... però, la veritat és, a hores d'ara, que per Jaume I no hi ha cap projecte d'ubicació ni se l'espera enlloc. Una manera molt original, del govern popular de Vila-real, de celebrar l'Any Jaume I i el centenari del seu naixement...

Diuen les enquestes sobre les eleccions presidencials nordamericanes que, aquesta vegada, Cain (John McCain) no matarà Abel (Barack Hussein Obama Jr.), sinó tot el contrari. Potser les coses vagen com està previst i els demòcrates facen història. De fet, n'estaven disposats des de les primàries, ja que Hillary Clinton -la candidata perdedora- hagués pogut optar a ser la primera presidenta de la mateixa manera que Obama, de guanyar, serà el primer president afroamericà...

Els Estats Units d'Amèrica, pel seu potencial polític, econòmic i militar, sempre han estat objecte de les majors admiracions i de les crítiques més fulminants, per part dels europeus en general. Tothom tracta de simplificar a l'hora d'analitzar un territori tant vast i complex, però mai hem de caure en l'error de confondre els E.U.A. amb el nom del seu president (siga un Kennedy, un Nixon, un Clinton o un Bush)...

Dels americans, malgrat la imatge de bipartidisme salvatge que projecten, m'agrada el plurarisme d'idees, ètnies, estats, religions... molt allunyat de la cainita política bipartidista instal·lada a Espanya des de fa massa anys. Són molt religiosos, potser, però no identifiquen una religió o una Església concreta (catòlica, protestant, evangèlica...) amb el poder. Senten el president de tots els estats, i l'exèrcit, com una cosa pròpia, però tenen clara la sobirania de cada estat, el seu finançament, el respecte per les minories lingüístiques i culturals (hispans, orientals, etc.) perquè no són una república unitària i centralista, ni un estat de les autonomies a mig camí entre la carn i el peix... Els Estats Units, en plural, com el seu nom indica, són una República Federal on tothom té clars els seus drets i deures, així com les competències legals de cada estat...

Han tingut un president que s'ha equivocat invadint l'Iraq, tenen una legislació permisiva amb la possessió d'armes que des d'ací no entenem, però són admirables per moltes coses: Colin Powell, per exemple, militar republicà i antic col·laborador de George Bush, no ha tingut inconvenient en recolzar Obama públicament (una cosa impensable, hui per hui a l'Estat Espanyol, és a dir, com si Acebes eixira, a les properes generals, recolzant Zapatero o el candidat socialista).

Per una altra banda, quasi tothom oblida l'origen "emigrant" del dos candidats: Obama, el senador demócrata per Illinois, és nascut a Hawai i fill de pare kenyà, mentre McCain, el candidat republicà, va naixer al Canal de Panamà... Els americans en saben molt més que nosaltres del dret a decidir.

Des de Vila-real, desitgem la victòria d'Obama per moltes raons, encara que, anit a Sant Mamés (Bilbao), dos futbolistes nascuts als Estats Units vestits de groc, celebraren l'inici dels comicis electorals amb dos gols: el 0-1 de Rossi i el definitiu 1-4 d'Altidore... El primer per McCain i el segon per Obama?

Bromes a banda, l'únic resident a Vila-real i comarca que conec amb dret a vot respon al nom de Jozy (Josmer Volmy) Altidore (nascut a Livingston, Nova Jersey, un 6 de novembre de 1989), el mateix que només eixir al camp, d'una tacà, va besar Sant Mamés, va celebrar el probable triomf d'Obama i el seu aniversari número 19 del proper dia 6 (Felicitats!, i supose que les dades de Vikipèdia són correctes).

Avui, mentre Fermí -el meu xòfer particular- em portava amb la limousine des de l'Institut d'Ensenyament Secundari, on done classes més que res per realitzar-me ja que em sobren els diners per tots els costats, fins la mansió on habite, he fullejat, com sempre, els diaris El Mundo, La Razón i ABC (els que més m'agraden, després de Mediterráneo El Periódico de Castellón) mentre escoltava l'amic Federico... Fins ací, res de nou.

Però, quasi arribant a casa, he sabut, per fi!, i per primera vegada en la meua vida, el sou que me paguen per impartir classes als alumnes d'E.S.O. i Batxillerat... Una delícia de treball on, que conste, no ens importaria pagar per acudir cada dia als que, com jo mateix, ho fem només per realitzar-nos, ja que la cartera de valors, les inversions i altres activitats financeres que ens acaben d'ocupar durant l'extens temps lliure de què disposem -moltes hores diàries més set o vuit mesos de vacances- ens les porta, directament, l'assessor personal.

La veritat és que mai m'havia preocupat pel sou com a docent... Però, hi ha un però...

Segons la periodista de El Mundo que ens informa des de València usant com a font (de mora?) d'informació la Conselleria d'Educació, resulta que cobrem una nòmina que, a ulls dels meus amics del PP, està molt bé:


I segons el revolucionari del meu xòfer, un home de classe baixa que sempre està renegant contra tots els governs perquè consulta la informació del sindicat majoritari, l'STE (Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament), resulta que cobrem una misèria:


Com quedem? Jo, de fet, ja he quedat amb Rafa per fer la partida de tennis, amb Sergio per anar al golf aquest cap de setmana i amb Fernando per donar unes voltes pel circuit al pont de la Puríssima, o sea...

El partit d'ahir, Vila-real/Atlético de Madrid, me va recordar un Vila-real/Barça al Madrigal que també va acabar 4-4...

Com hauràs disfrutat tu que sempre havies sigut del Barça, encara que, ara, només sigues del Vila-real! -me va dir un amic en eixir. La meua resposta, no se va fer esperar: Disfrutat? Per mi disfrutar, fruir, gaudir, passar-ho bé... sempre serà sinònim de victòria del Vila-real i, a més, en un partit on estàvem guanyant per 3-0... Víctor Muñoz m'acaba de demostrar que no és entrenador per al Vila-real, perquè quan guanya 3-0, vol fer-ho per 4-0 i després per 5-0... no sap mantenir un resultat quan cal... Va ser una resposta en calent, però aquell partit tant emocionant, me va semblar que, tàcticament, s'havia tornat boig... Per cert, a les files del Barça encara jugava Guardiola (l'actual míster blaugrana), un dels culpables d'aquell empat impossible.

El partit d'ahir va ser molt diferent. Aquest Atlètic descompensat (sense porter i sense defensa), no és aquell Barça. El Vila-real d'ara mateix té molta més qualitat (encara que a la banqueta no queda res i s'haurà de mirar el mercat d'hivern) i, naturalment, Don Manuel Pellegrini i Ripamonti no és Víctor Muñoz (un home que, supose, haurà aprés dels errors, i ja no posarà al mig del camp la típica lenta defensa suicida en línia i, per això, és a Getafe)... però porta un quants partits que intenta ser-ho:

1) Contra el Manchester a Old Trafford va començar a fer experiments amb llimonà, però com que li va eixir bé, tothom vam callar...

2) A banda d'altres partits que s'han guanyat per la qualitat indiscutible d'alguns titulars del Vila-real Club de Futbol, contra l'Espanyol de Barcelona se van perdre dos punts, i el que se va guanyar gràcies a Diego López que va aturar un penal inexistent... però contra l'Aalboorg, en Champions, vam poder comprovar, clarament, que alguna cosa no anava bé en l'equip groc: Les rotacions? Mentre queden titulars, els suplents tenen lloc en aquest Vila-real? El 99,9% dels entrenadors/seguidors locals pensem que no...

3) Don Manuel Pellegrini i Ripamonti és, indiscutiblement, el millor entrenador que ha passat pel club, però és humà i, de tant en tant, també s'equivoca. Ahir, a més de les errades en defensa (habituals des de l'absència de Sebas Eguren), Don Manuel se va tornar a equivocar, clarament, en els canvis, traient a un desahuciat Cani (gran jugador ignorat de sempre pel míster, sobre el que, personalment, sempre hem dipositat moltes esperances perquè l'hem vist ratllar a gran nivell amb el Saragossa) i un malcriat Mati Fernández (el xiquet que, segons diuen, ho ha demostrat tot a Xile i, tal vegada per això, mai ha demostrat res vestit de groc, on ha jugat tots els minuts per la via del nepotisme...)...

No és moment de posar-nos nerviosos, seguim tenint un gran equip, prompte recuperarem Eguren i Nihat... però s'ha de ser més seriosos, ràpids i concentrats durant els 90 minuts. Pellegrini no és el Víctor Muñoz dels primers anys de míster, per ahir va errar i, per tant, va aprendre una gran lliçó: Val més tres punts en mà que un experiment amb llimonà...

Des de fa més -molt més- d'una dècada, visc en una Comunitat... de veïns (la segona, per ser més exactes). I de veres que ens duem, tots, molt bé. Tal vegada el secret -si és que n'hi ha-, radica en què, majoritàriament, es tracta de parelles joves, i no tant joves, treballadores, és a dir, que ens passem la jornada fora de casa i, a penes, si tenim temps de veure'ns, intimar i/o discutir...

I això que la nòmina de residents és d'allò més actual, perquè en una quinzena d'habitatges hi habiten persones, i personatges, de tot arreu: vila-realencs de la soca -fins i tot socis del Cèltic Submarí-, valencianoparlants, castellanoparlants, gent procedent de les comarques del Nord, del sud, mesetaris i, fins i tot, nouvinguts de l'altra banda de l'Atlàntic. I si parlem de coses més antigues (¿?), com això de les ideologies -per exemple-, hi ha des de gent compromesa políticament amb partits d'esquerra fins acèrrims defensors de Zapatero, Camps, Rajoy, per no parlar de fans del mateix Jiménez Losantos (!"·$%&/()=?¿)... Però, malgrat el bon rotllo quotidià, som només, això, una comunitat...

Supose que després de comprovar l'homenatge que li han fet els alcaldes de Vila-real i Almassora a Jaume I, just al bellmig del Pont de Santa Quitèria (construït sobre basaments romans per Pere Dahera als temps del Rei Conqueridor), tot col·locant un monòlit del Tot-a-cent i una plaqueta (en diminutiu) commemorativa, que durarà menys que un bitllet de 500 euros caigut a la porta de l'Ajuntament de Marbella (...podeu afegir/canviar de pobles i ciutats...) i/o els plans que s'estan dissenyat per enderrocar la Plaça Porxada i emparedar l'efígie del nostre fundador en un racó del Pati Municipal (perquè no saben qué fer amb l'escultura de Llorens Poy!)... és més fàcil comprendre la gran inversió crematística de la Generalitat Valenciana en una publicitat superflua per dir-nos, simplement, això, que Només Som Comunitat!

Ni tenim pare, ni mare, ni gos què ens lladre... ni història, ni rei conqueridor-fundador, ni passat, ni present, ni vergonya... Només futur! Som una comunitat que fuig cap al futur, perquè el present és un balafiament constant dels diners públics, i un lideratge consolidat en fracàs escolar, atur, endeutament, demagògia, manipulació informativa i coentors diverses...

Per cert, algú sap qui ha pagat aquest cartell que teniu a continuació i que, molt prompte (si no l'han posat ja!), veurem per les comarques de Castelló? El proper que el veja, pots ser tu! (gràcies, Carla!):



La veritat és que aquest cartell no faria cap falta, si durant el mandat de José Mª Aznar (8 anys, no va manar quatre dies!) els valencians ens haguérem fartat de veure inauguracions de col·legis, hospitals, autovies gratuïtes, AVES i maries... ja que, anteriorment -i això és de veres-, Felipe González i Joan Lerma ens van aportar ben repoquet de tot!

Quant de maniqueïsme, quanta simplicitat, quant de bipartidisme inútil... estaran pensant els gallecs o els navarresos que han recolzat els pressupostos de l'Estat amb els vots dels seus partits nacionalistes... O no? De segur que no. Qui ha de pensar pel poble que renuncia a ser res de res... els que viuen a les autonomies històriques, nacions, països i nacionalitats que sí que són alguna cosa i, per això mateix, aconsegueixen finançament per a unes infrastructures que ací mai arriben?

La "Comunitat Valenciana" és això, com una comunitat de veïns o de monjos, tant se val... una cosa incolora, inodora i insípida, on hi ha poca aigua -és de veres- però ens sobren cases, xalets i apartaments deshabitats pertot arreu.

Si voleu aprofundir en el tema, consulteu els experts que, ahir dimecres, publicaren un magnífic dossier sobre els valencians al Cuaderno de Cultura de La Vanguardia.

El Vila-real Club de Futbol porta una dècada de creixement sostenible i, per celebrar-ho, res millor que participar en la Copa d'Europa de Futbol o Champions League contra l'Aalborg, la ciutat danesa de la famosa Carta.

La Carta d'Aalborg fou aprovada pels participants en la Conferència europea sobre ciutats sostenibles, celebrada en Aalborg (Dinamarca) entre els dies 24 i 27 de maig de 1994 sota el patrocini conjunt de la Comissió Europea, el municipi d'Aalborg i l'organització del Consell Internacional d'iniciativas ambientals locals (ICLEI).

Aquest organism va assumir la responsabilitat d'elaborar el projecte de la Carta d'Aalborg que seguint la filosofia de l'Agenda 21 de la Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro dos anys abans, mamprenia el procés de les Agendes 21 Locals per al desenvolupament sostenible mitjançant les idees d'un gran nombre de col·laboradors i la signatura inicial de 80 autoritats locals europeesi 253 representants d'organitzacions internacionals, governs estatals, centros científics, etc. El 2004, és a dir, 10 anys després, s'ha tornat a reunir a Aalborg la Conferència Europea de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat.



Amb l'adhesió a la Carta d'Aalborg, algunes ciutats europees, com ara Vila-real, es comprometeren a participar en les iniciatives locals del Programa o Agenda 21 per al desenvolupament sostenible... De moment, però, Vila-real no ha fet els deures en aquest aspecte, ni en d'altres (la ciutat de Vila-real també està adherida a la xarxa de ciutats educadores...) i, ara per ara, davant l'absència d'un transport públic urbà i interurbà dignes, un ús d'energies alternatives eficient als centres de titularitat públic o un pla de manteniment, neteja i embelliment de la ciutat i el mobiliari urbà... l'únic exemple de sostenibilitat que Vila-real pot presentar davant Europa i el món, encara que no és poc, ni molt menys, és l'equip de futbol més exemplar: el VILA-REAL CLUB DE FUTBOL.
.................................................................................................................

Sembla un argument potent per a la propera novel·la de Vicent Usó, però és una història real d'aquestes que venen a confirmar el tòpic: la realitat sempre supera la ficció...

Efectivament, Enric Duran és un jove quasivila-realenc -nascut a la ciutat germana de Vilanova i la Geltrú- que ha decidit repartir els, aproximadament, 500.000 euros dels préstecs bancaris aconseguits entre moviments socials alternatius.

Com no pensa tornar el préstec, potser per allò de qui roba a un lladre..., d'entrada podem parlar d'una acció maquiavèl·lica perquè els mitjans mai poden justificar la finalitat..., però quina finalitat han tingut els bancs als darrers anys? I les caixes d'estalvi? I els partits polítics que les controlen? Els dirigents polítics i els bancaris no solament tenen l'obligació de ser honrats sinó, fins i tot, la d'aparentar-ho......

Els comptes clars i el sistema espés...


Però, qui pot dir que BANCAJA (abans quasi sempre Bancaixa...), per posar un exemple valencià, no treballa per al PP si resulta que el seu màxim responsable és l'Il·lustríssim Senyor Don José Luis Olivas Martínez, ex-president de la Generalitat Valenciana durant l'interregno Zaplana-Camps?

I qui pot dir que els nostres màxims representants polítics estan preocupats per aparentar ser honrats si, a les comarques de Castelló sense anar més lluny, tenim imputats pertot arreu? Des d'un president de la Diputació a qui li assisteix, amb tota raó legal, la pressumpció d'innocència com a ciutadà, però cap argument polític per a mantenir-se en el càrrec... fins ex-alcaldes aforats de pressa i corrents, és a dir, nomenats senadors -per exemple- amb la finalitat última de no ser jutjats o, com a mínim, ser jutjats quan més tard milllor...

Totes aquestes coses, naturalment, de segur que no tenen res a veure amb l'actitud rebel del Robin de la Crisi però, almenys, la rebeldia d'aquest jove alternatiu és una sorpresa i una alenada d'aire fresc enmig d'un ecosistema informatiu intoxicat per l'agenda dels tòpics del poder polític i econòmic.

Els ciutadans no tenim un duro, els ajuntaments encara menys (el de Vila-real deu tenir un forat negre de dimensions astronòmiques quan el senyor alcalde, més o menys, reconeix que no queda res), les caixes i els bancs no tenen liquidesa... però els polítics i consells d'administració dels diners públics, no paren de tirar amb pòlvora de rei....

L'equip de govern de l'Ajuntament de Vila-real (PP), per tal de dissimular el forat negre del Govern de la Generalitat (ja que el senyor Camps s'ha negat a pagar les expropiacions per fer la Ronda Sud-oest i altres partides pressupostàries de competència autonòmica) i pagar alguns capricis locals, no solament ha formalitzat un préstec de 20 milions d'euros, sinó que als darrers dies ha afegit un suplement de crèdit de 20.000 euros més per a protocol -segons fonts oficials- i 19.242 euros per a despeses diverses (¿?) dels òrgans de govern.

I els ciutadans de Vila-real, en temps de crisi, ens preguntem: despeses diverses què son? Publicitat i Propaganda?, Postres i Picoteig? Putiferis i Pendoneig?

El Robin de la Crisi, com alguns polítics imputats, haurà d'explicar-se davant la justícia (darrrerament amb minúscula), l'Equip de Govern Municipal haurà de quadrar els comptes davant tots els ciutadans de Vila-real...

................................................................................................................................

A les comarques de Castelló portem molts anys de crisi; sí, senyor!

En aquell temps, els xiquets de les comarques de Castelló apreníem a l'escola a dir allò d'Amariaporíssima quan entràvem a classe, l'únic periòdic existent s'anomenava Mediterráneo i, naturalment, les notícies sobre el govern central totes eren bones.

Va passar allò dels Plans de Desenvolupament i, llevat d'una refineria al Grau de Castelló i un institut de Secundària a Vila-real, de res ens va valdre que la taronja valenciana encara fora la primera divisa de l'Estat.

Més endavant va vindre la democràcia i l'autonomia. El Mediterráneo, avançant-se a l'estratègia vanguardista del Grup Planeta(propietari de La Razón i de l'AVUI, va canviar, ara lloava Juan Lerma i un tal Felipe González que es va construir un AVE des de Madrid fins els seu poble (Sevilla). A mitjans de la dècada dels noranta, la truita va canviar, i el Mediterráneo també: lloava un tal Eduardo Zaplana, mentre José Mª Aznar es feia un AVE des de Madrid fins el seu poble (Valladolid). Després ha vingut Francisco Camps, un xic molt estimat per quasi tota la premsa valenciana, i l'odiat José Luis Rodríguez Zapatero que ha sorprés tot l'electorat fent allò mai vist: un AVE des de Madrid a sa casa (León)... inaudit!

Els ciutadans de les comarques de Castelló que hem viatjat alguna vegada pel món i sense AVE (però no de gorra com els que manen, ni a compte de l'erari públic, precisament, sinó pagant autopistes de peatge cara a Europa), solem tornar sempre indignats quan veiem les meravelles que hi ha pel món i, sobre tot, quan anem ací al costat, al sud, i contemplem les que fan i faran a València Cap i Casal amb els diners de tots els valencians... Estem deixats de la mà de Déu, de Zapatero, de Rajoy, de Camps, de Fabra... i de les pàgines de premsa que només serveixen per cremar encens en llaors de tota aquesta gent.

Supose que aquest sentit tenia la portada del Mediterráneo d'ahir (i valga la broma gràfica inicial a canvi de la propaganda feta al Diario Decano de la provincia), provocar el debat entre els ciutadans i no solament entre aquells que viatjant, viatjant, ens sentim cada vegada més nacionalistes valencians malgrat Pio Baroja, Unamuno, Lluís XIV , Felip V i tots els que s'enrecorden de nosaltres, només, a l'hora de pagar impostos.

El president d'APAVAL, Pasqual Batalla, amic i company de lluites i afanys, va estar entrevistat pels redactors de Mediterráneo la setmana passada i, precisament ahir diumenge, després de llegir l'entrevista publicada a doble pàgina, vaig poder conversar una estona amb el protagonista i rebre el vist-i-plau per enganxar-la al blog/BLOC.

Sobre el tema del parany ja vaig mullar-me l'any passat i no es tracta, ara, de repetir-me. Opinar donant la cara, des d'un bloc o una tertúlia, pot semblar fàcil, però encara és més senzill mentir a als fòrums amb la disfressa de l'anonimat. Per això s'ha de desmentir, públicament, que tots els paranyers siguen uns desalmats o uns delinqüents, o que Pasqual Batalla (903 euros la temporada anterior) i els seus amics no siguen mai multats, o que no paguen les multes per practicar la modalitat de caça tradicional amb trampa o parany (pregunteu-li al bo de Leandre si la multa de 1.200 euros que va pagar, religiosament, el mes passat, era per aparcar a Vila-real en dia de futbol o, realment, va ser també per qüestions de garrofers, varetes i visc).

Parany i Ecologia, tradició i modernitat, sempre seran condicions necessàries i compatibles, encara que no del tot suficients, per tirar endavant... També és de veres que si el parany té problemes, a l'hora de ser legalitzat, serà perquè els propis paranyers alguna cosa hauran fet malament. Per una altra banda, hi ha els ecologistes dels quals, per suposat, tampoc anem ara a generalitzar. I, finalment, hi ha una gran majoria de gent que sentint l'ecologia com una cosa pròpia -perquè creiem en el desenvolupament sostenible com una teoria i, sobre tot, una pràctica imprescindible si volem que el món continue rodant- estem a favor de la regulació d'aquesta modalitat de cacera, no solament perquè la sentim com una tradició ancestral dels nostres avantpassats, sinó perquè considerem que hi ha pràctiques considerades legals que tenen majors impactes ambientals i, en canvi, no és palpa sobre elles la mateixa pressió, ni intensitat legal i/o policial a l'hora de controlar-les.

Serà perquè al darrera dels bous de plaça hi ha Pablo Picasso, per exemple, Ernest Hemingway al darrera dels encierros de San Fermín o de la pesca indiscriminada (El vell i la mar), Lord Byron lloant la persecució de raboses britàniques amb odes camps a través, Miguel Delibes fent apologia de la cacera amb escopeta mitjançant la novel·la Los Santos Inocentes(portada a la pantalla gran per Mario Camus)... i qui glossa el parany? El parany, com el coronel, no té qui li escriga?

Per a quan una pel·lícula de Berlanga protagonitzada pel Duque (el castellonenc Miguel Ángel Silvestre... sí, el de les mamelles i el paradís) o una escultura de Ripollés (encara que les guatlles siguen grosses i rodones com un paelló) o una pintura de Miquel Barceló, una cançó d'Estopa, una sèrie de televisió tipus Vent del Pla o L'Alqueria Blanca?

Haurem de ser optimistes, com ens recomana l'amic Pasqual. De tota manera, ja se sap, les minories, encara que caminem en BLOC, no som objecte d'atenció, ni de cap tipus de miraments perquè les majories legislen amb desídia. Només interessa el sistema binari, com a l'Edat Antiga i a l'Antic Testament: o cel, o infern; o blanc, o negre; o bo, o dolent; o carca, o progressista... Els partidaris del llimb ho tenim cru, però si hi ha infern de segur que s'omplirà abans de brokers amb actius tòxics que de paranyers i d'amants de la natura.


.........................................................................................................................