Les vacances d'estiu ja no són el que eren. Ara mateix, els controladors aeris creuen el món en dos dies i la resta van a descansar. Déu, en canvi, segons Ràdio Maria, va crear el món en 6 dies i el seté va fer setmana anglesa. Després va arribar allò del descans dels dissabtes a la vesprada i els dijous que, per cert, tampoc feien escola.

Més endavant amb el taylorisme, el fordisme i d'altres modalitats del treball en cadena, va arribar la jornada contínua i el treball per torns... i ací és on els sindicats la van fotre: el treball, més que un càstig davant el premi del descans del dia del Sol o del Senyor (diumenge), va començar a observar-se com un premi i les organitzacions obreres, més que unes associacions de lluita o trade unions contra l'opressió, van començar a significar-se com a defensores de la privilegiada i envellida classe treballadora davant la marginada joventut aturada...

Així el món actual, més que configurar-se mitjançant una societat de classes, esdevé una societat d'actituds: pensar, crear, recrear-se, és a dir, la societat dels que pensen, la dels que creen i la dels que es recreen. Els que tenen temps de pensar i viatjar (els pensionistes de la tercera edat, els teòrics que pensen ja que tampoc tenen poder adquisitiu -ni físic- per recrear-se, els que critiquen les poques obres i edificacions que es fan actualment), els que tenen l'obligació de crear riquesa i produir (els adults majors de 35 anys com a mínim, que tenen fills i, per tant, no poden criar teranyines al frigorífic) i, finalment, els que no tenen altra opció que recrear-se donat que mai han accedit a un primer treball remunerat (els joves: "classe social" conformada pel jovent comprés entre els 16 i els 35 anys o més, és a dir, mentre no presenten un Carnet Jove caducat)...

I els aturats? Senzillament, no existeixen. On són els sindicats d'aturats? De moment, encara no s'han inventat els Sindicats de Població Activa (16-64 -ó 66?-, és a dir, gent en edat de treballar), només n'hi ha de treballadors i, per tant, tots aquells que han perdut el lloc de treball o, per contra, encara no han trobat ni la primera ocupació a dia d'avui i, a més, ja no són considerats joves en edat de recrear-se són, realment, els autèntics oblidats d'aquesta societat globalitzada en el caos de l'especulació borsària, immobiliària i moral...

Els dies de la setmana, en princpi, eren dedicats a les set divinitats planetàries (el Sol, la Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn)... ara, en canvi, la gent dedica els dies i les hores mortes als rituals del mercat de consum, amb la consulta real/virtual del Servef per assabentar-se de les escasses ofertes de treball existents i per comprovar, in situ, totes les fal·làcies, promeses, mentides i falsos testimonis dels falsos profetes del present -tot salvant les excepcions que sempre confirmen la regla-, és a dir, els polítics aferrats al càrrec i els sindicalistes acomodats als sofàs dels comités d'empresa.

Com diu José Antich, director de La Vanguardia, quasi sempre som al davant d'innecessaris actes de tensió política, social, etc.

Amb l'excusa de qualsevol temàtica, els governs en general (el de l'Estat, l'autonòmic, la Diputació provincial -fent pancarterisme, per exemple, amb l'aigua per a tots- o els ajuntaments que perden el temps en plenaris que, molt poques vegades, solen aportar a la ciutadania el mínim de debat exigible en una democràcia representativa, perquè, abans de començar, el peix ja està venut i les majories absolutes sempre solen traure el rulo per asfaltar, trepitjar i ningunejar una oposició que, en el fons, és la dipositària del pluralisme i la divisió d'opinions que, com a mínim, hauria de caracteritzar qualsevol democràcia juntament amb la separació de poders) actuen, interactuen amb l'oposició, i representen -teatralment, com a les tragèdies gregues- el paper de salvadors d'una pàtria (que sembla que està mal vist que siga cap altra que l'Estat o la que decidisquen a Madrid per nosaltres) o el de representants al 100 per 100 (molt de compte amb el pensament únic que porta al feixisme!) de l'opinió d'un poble que, com és natural, cada dia està més asquejat d'aquesta política peninsular, mediterrània i cainita...

Tant els partits en el govern, com els partits de l'oposició -sobre tot els majoritaris- usen la bandera dels bous, de la religió, del futbol, del medi ambient, etc. per ocultar l'absència de resposta davant la falta de liquiditat del sistema financer i dels estaments públics (Estat, autonomies, diputacions, ajuntaments) que demoren els pagaments i retallen funcionariat amb l'excusa de la crisi (que ells també han provocat amb la política de grandes eventos para nuevos ricos), sobre tot de la Generalitat Valenciana, les carències del sistema educatiu (espanyol i valencià que, naturalment, s'incrementaran a partir del proper curs 2010-11 on s'ha retallat salvatgement -en salaris però també en personal- l'escàs pressupost que hi havia als temps de l'opulència fictícia), del sistema sanitari, de l'inacabat mapa de les infraestructures viàries que mai arriben a les comarques de Castelló...

Ah, que els catalans no volen fer bous? Si ho ha decidit un Parlament autonòmic, ja s'ho faran ...o preferiu que ho decidisca tot el Congrés de Diputats (com en el tema de l'Estatut de Catalunya) i, per tant, eliminem l'Estat de les Autonomies i, una vegada posats, les Diputacions, els Ajuntaments i que ens diguen, des de Madrid, què podem fer o desfer els de la perifèria?

Per cert, per què aquesta reincidència en voler confondre les tradicions decimonòniques andaluses i espanyoles, ara que, pel que sembla, Espanya començava a ser sinònim, no solament d'un estat de folklòriques i toreros, sinó d'altres coses com, per exemple, el futbol a més de l'atur?

Després dels problemes econòmics del RCD Mallorca que han portat el club balear a la suspensió de pagaments o, el que és el mateix, a un procés concursal d'acreedors, la UEFA ha decidit excloure de l'Europa League l'equip de les Illes i comunicar al Villarreal C.F., finalment, la seua participació en la competició de plata del futbol europeu:

En relación a la decisión tomada por el Comité de Control y Disciplina el jueves 22 de julio, queremos anunciarle que el RCD Mallorca no ha sido admitido para disputar la UEFA Europa League 2010/11. En consecuencia, según establece el párrafo 2.12 b. de las normativas de la competición, queremos informarle mediante este escrito que el Villarreal -habiendo acabado en la 7ª de la Liga española-, sujeto al cumplimiento de todas las condiciones relevantes, va a ser admitido a disputar la Europa League 10/11 en reemplazo del RCD Mallorca.

Com era lògic, la decisió ha causat molta indignació entre els mallorquinistes i molta alegria entre l'afició de Vila-real, com no podia ser d'altra manera. Potser, els balears tenen raó en algunes coses, com ara que la transparència econòmica dels clubs de futbol, tant espanyols com europeus, és manifestament millorable o que, per suposat, si hi ha algun club que no estiga endeutat que tire la primera pedra: des del Real Madrid (la nineta dels ulls de la banca espanyola a l'hora del finançament) fins el RCD Mallorca, passant pel Barça (que també rep un bon tracte bancari, degut a la seua capacitat de generar ingressos) i el València (o l'hauríem de nomenar Bancaixa/Cajamadrid C.F.) i... el Vila-real C.F.? Si hi ha algun club que no estiga endeutat que ho demostre. De tota manera, a hores d'ara és el Mallorca el club amb més problemes econòmics i, per a postres, resulta que el seu president -un tal Josep Pons- acaba de ser destituït com ambaixador d'Àustria: n'eren pocs i acaba de parir la iaia!

De tota manera, i sense acritud, tot el màxim respecte des de Vila-real per a l'històric club de Ses Illes on, a banda de la gran temporada realitzada la passada campanya (amb Gregorio Manzano com a tècnic i Borja Valero -l'únic fixatge del Vila-real fins els moment- distribuint el joc des del centre del camp), de segur que remuntarà el vol amb el recolzament, no solament econòmic, de Rafa Nadal i d'altres personatges illencs que, de segur, contribuiran a superar l'actual conjuntura desfavorable amb el suport de la seua gran afició.

I tornant al futbol, a Vila-real l'afició continua expectant per comprovar si, per fi, ha arribat l'hora dels fixatges ja que ha marxat molta gent (Javi Venta, Pirés, Llorente, etc.) i només n'ha vingut un (Borja Valero), mentre se rumoreja l'eixida de molts més (Gonzalo, Godín, Rossi)... sí, sí, ja sabem que tots els joves del B que han pujat enguany al primer equip són uns cracks i que, tant de bo!, igual exploten (tots a la vegada?) aquesta temporada i el Vila-real se n'ix, però la negativa experiència de l'any passat (tant a l'Europa League com a la Copa del Rei) ens demostra que fa falta qualitat i quantitat per fer un bon paper en tantes competicions... Potser els millors fixatges d'enguany siguen, de moment, els de Santi Cazorla i Marcos Senna si tornen a recuperar la forma perduda, fa dos temporades, per culpa de les lesions...

A Vila-real, jugar en Primera sempre ens semblarà un premi desorbitat, per tant jugar l'Europa League és ja inqualificable i si, damunt, aconseguim conjuntar un planter per tutejar-nos amb els grans, com ara fa un parell de temporades (per exemple, només reforçant el centre del camp amb dos Marcos Senna de 19 anys), millor que millor.

Ah, per cert, apunteu-vos a l'agenda que el sorteig per a la fase prèvia és el proper dia 6 d'agost (a Nyon) i les eliminatòries els dies 19 i 26, és a dir, penúltim i darrer dijous del mes que ve: ENDAVANT VILA-REAL !!!

Imputació, acció d'imputar, és a dir, atribuir a algú la responsabilitat, la culpa d'alguna cosa...

La província de Castelló ha estat notícia durant la darrera dècada gràcies al Villarreal C.F., el F.I.B. de Benicàssim i el culebrot protagonitzat per Carlos Fabra, l'encara president de la Diputació Provincial, imputat per la presumpta comissió de diversos delictes fiscals...

Durant els darrers 15 anys de mandat del president imputat, la província de Castelló ha passat de l'anomenat pleno empleo a ser una de les més castigades per l'atur a nivell estatal, de tenir unes infraestructures viàries molt deficients a seguir tenint-les per l'estil, és a dir, el gran poder polític que se li atribueix per part de l'opinió publicada a Carlos Fabra no s'hi veu enlloc; és més, la Diputació de Castelló és el paradigma de la inutilitat política d'aquesta institució decimonònica (implantada el 1812 per La Pepa, la constitució de Cadis) en un Estat de les Autonomies que, ahir, va donar el primer pas cap a l'abandonament de l'esperit neocolonial espanyol (iniciat per Felip V al 1707 i consolidat pels liberalisme jacobí al segle XIX) amb l'aprovació de l'ús de totes les llengües espanyoles al Senat (castellà, català, basc i gallec)...

De tota manera, a banda de la Imputació/Diputació de Castelló, tenim les altres dues diputacions valencianes amb uns presidents (Rus i Ripoll) que tampoc estranyen les visites als jutjats, per no parlar de Camps, del Gürtel i de totes les vergonyes que han d'amagar els polítics que manen a base de pressionar les empreses de comunicació que controlen (i no faig referència, només, a les públiques: qui no ha llegit mai l'ABC -abans del conveni amb el Mediterráneo- o La Razón totalment debades perquè n'envien vàries arroves a totes les escoles i/o instituts?, qui ho paga tot això?).

Com deia un comentari anònim, a l'anterior post, els polítics imputats durant tants anys, a banda de ser jutjats amb major diligència (perquè la Justícia quan és lenta, tampoc és justa), haurien de ser apartats per llei del càrrec fins la resolució judicial en ferm, siguen presidents, ministres, diputats o gestors d'una tinença d'alcaldia. Aleshores, amb sentència favorable a l'acusat podrien retornar a la política -no sé si per la porta gran- i, en cas de ser contrària, l'haurien d'enviar a complir la sentència on el jutge haja determinat, però, això sí, s'hauria de procurar, quan hi ha increments sospitosos de patrimoni pel mig, que no isqueren de la presó amb la bossa plena (com el Roldán o el Dioni), sinó tornant els diners en efectiu o en espècie (realitzant, gratuïtament, treballs per a la societat a la que han defraudat econòmicament i ètica).

No sé com acabarà la història de Carlos Fabra, però a les comarques de Castelló hi ha el pressentiment, entre els més pessimistes/optimistes (segons es mire), que potser no li passarà res... mentre Pachecho (aquell alcalde andalusista que passarà a la història per ser el primer en afirmar que La Justícia en España es un cachondeo...) no siga nomenat (pels polítics?) Fiscal General de l'Estat.

Des d'avui al migdia, comptem amb el nou Calendari de la Lliga de Futbol de Primera Divisió, la Lliga més valenciana de la història amb un total de quatre equips: l'Hèrcules d'Alacant, el Llevant, el València i el Vila-real C.F.

Sense oblidar el Calendari de la Segona Divisió A on milita el Vila-real B que tan bona campanya va fer l'any passat com a únic filial en solitari.

Ha acabat el Mundial, però el futbol segueix i seguirà sense solució de continuïtat...

Des de fa uns 10 anys, l'organització ecologista Greenpeace ve denunciant la connivència de les administracions públiques espanyoles amb el boom inmobiliari que ha depredat el litoral marítim espanyol, i en especial el Mediterrani, amb la seua campanya Destrucció a tota costa on, entre d'altres, destaca les autonomies d'Andalusia, la Valenciana, Múrcia i Canàries com les que més maltracten el seu propi litoral. A més, afegeix els 10 punts negres més amenaçats per la "construcció salvatge": l'Algarrobico andalús, el Port de Tarifa, el Pol químic de Huelva, el Delta de l'Ebre, Marina d'Or a Orpesa, el "Manhattan" de Cullera, el Port esportiu de Pasajes, la Ría de Vigo, el port de Granadilla a Tenerife i la Marina de Cope (Águilas).

Fins ací, tot correcte. Però quan es refereix a les costes valencianes i, concretament, a la Costa dels Tarongers, d'Azahar, de Castelló o com vullgeu dir-li, és a dir, la nostra, ho fan amb paraules que destrueixen el llenguatge i la toponímia oficial (El nom és Vila-real a tota costa!):

En 2007 también se han puesto en evidencia los peligros que suponen los vertidos industriales que se producen a las aguas litorales y a las zonas protegidas próximas. Los puntos más problemáticos de la Comunidad Valenciana se encuentran en Castellón en el polígono del Serrallo, donde se sitúa la refinería propiedad de BP Oil. A ello se suman los vertidos a la costa procedentes del río Mijares por los efluentes de las industrias existentes en Villareal de los Infantes (químicas, papelera y mineral, entre otras). Hay que recordar que en el cómputo total de vertidos de sustancias contaminantes al litoral la comunidad vierte casi un 18% de las emitidas por el Estado español al Mediterráneo.

De tota manera -tornant al tema ecològic-, a banda de preservar el llenguatge i respectar la toponímia oficial dels pobles i les ciutats, el que podrien fer els senyors de Greenpeace és actualitzar les dades dels seus desfasats informes ja que, per desgràcia, han tancat moltes químiques i taulelleres, a més de la Clariana del Palància, és a dir, la paperera...

Avui tothom viu la ressaca del Mundial de Futbol de Sudàfrica on, a diferència d'altres edicions, han guanyat els bons o, almenys, els que s'han decantat pel bon tracte al baló perquè, a més, ho podien fer. L'èxit del futbol espanyol, tant a l'Eurocopa de 2008, com a la final d'anit, no solament és el resultat d'una generació d'extraordinaris futbolistes sinó, sobre tot, el fruit del treball ben fet, de les Escoles de Futbol de Base, des de La Masia a Barcelona, fins qualsevol racó peninsular, passant, naturalment, per la Ciutat Esportiva del Vila-real Club de Futbol... Per cert, enhorabona a tothom però, en especial, al campió mundial vila-realenc d'adopció Joan Capdevila i al Baló d'Or Diego Forlan, ex-groc de grat record.

L'èxit, com el fracàs, mai arriba per casualitat, la sort s'ha de buscar, etc., etc. i molts d'altres tòpics que, al capdavall, són sentències objectives. I la prova d'això la tenim en l'Economia, per no parlar de la Política, on els resultats també canten perquè s'han fet les coses molt remalament tant a nivell estatal, com autonòmic, provincial i local.

Vila-real és avui més com Espanya que mai, és a dir, una ciutat orgullosa del seu equip de futbol perquè, al capdavall, té ben poques coses més de les què presumir: no s'ha diversificat l'economia, s'ha apostat pel creixement massificat de la població com a única font de negoci (relacionat amb l'especulació i la construcció /taulell) i, finalment, ens ha atacat l'atur amb més força que a cap altre lloc. L'oposició local es queixa de l'escàs finançament autonòmic per als projectes locals i tenen tota la raó del món, perquè la Generalitat del PP discrimina Vila-real, ara i als temps de les vaques grasses. L'equip de govern local es queixa de l'escàs finançament estatal i també tenen tota la raó del món, perquè el Govern Central del PSOE discrimina Vila-real, cosa que també ho feia el del PP quan José Maria Aznar deia allò de España va bien i, en canvi, l'atur es mantenia alt (a nivell estatal) i les infrastructures locals i provincials continuaven escasses, com ara mateix...



Espanya ocupa el lloc número 27 del rànking mundial en qualitat de vida, molt per sota d'altres països europeus als que hem guanyat al futbol, perquè, com Vila-real, no ha apostat per una economia sostenible, ni ha invertit en les infraestrucres més adients als temps de vaques grosses (AVES i ferrocarrils que no van enlloc, autovies sense destí, res cap a Europa, ni l'Eix Mediterrani...). Això de la fúria, dels ous i d'altra terminologia pseudofranquista s'ha d'arraconar de la vida pública d'una vegada per totes, i començar a apostar per les inversions de futur com ara l'educació i l'ensenyament, en comptes de retallar plantilles de professorat per al curs que ve i seguir marejant la perdiu des de postures bi-partidistes.

De tota manera, a més dels triomfs esportius -no solament futbolístics- que han pujat l'autoestima del personal, la percepció del benestar sempre és major entre ciutadans amb modest poder adquisitiu i escassa cultura, com demostra el darrer Informe mensual de La Caixa, dedicat al PIB i percepció del benestar a nivell autonòmic. Els més ben preparats sempre seran més crítics -mentre no entre als pessebres econòmico-polítics- perquè al capdavall el poder continua en mans dels que tenen els diners i no del populatxo que, en teoria, ha de decidir quan venen eleccions: Iniesta, president!
=======================================================

...I set del Barça, sí, la Roja, la Blava o el BARÇASPANYA, és a dir, el conjunt futbolístic que, a dia d'avui, practica el millor futbol del món.

Després del fracàs contra Suïssa i les prediccions de Maradona (els pops també en saben més de futbol que el déu argentí amb peus de fang?), reconec que també tenia els meus dubtes: podria Busquets suplir amb solvència el Marcos Senna campió d'Europa?, acabaria Xabi Alonso reconvertint-se en el centrecampista defensiu complementari de l'anterior, donades les seues mancances a l'hora de passar el baló?, superaria Iker Casillas les polèmiques esportives i de la premsa rosa, per tenir com a núvia una de les periodistes més guapes del món?, tiraríem en falta Santi Cazorla o l'aportació de Cesc i Fernando Torres, també lesionats?, estaria Vicente Del Bosque a l'altura del seu antecessor, Luis Aragonés?, acabaria la premsa madrilenya fent titular Arbeloa quan Capdevila ha demostrat, sobradament, ser un dels millors laterals del món?

Tots aquests dubtes, evidentment, es van anar esvaïnt amb els gols de Villa, la màgia de Xavi-Iniesta en la creació, la seguretat de Puyol-Piqué complementada -com hem dit- amb el reforç pel davant de Busquets-Xabi i per les bandes de Sergio Ramos - Joan Capdevila (-real!)i les aturades del millor Casillas, així com la mobilitat intermitent de Fernando Torres, Llorente, Navas o Pedro i el toc de qualitat de Silva o Cesc... que, coordinats pel tranquil i educat Del Bosque, han aconseguit arribar a una final del Campionat del Món de Futbol per primera vegada en la Història.



Ja se sap que, dins la pell de brau -com deia Salvador Espriu- cadascú aprofitarà la circumstància de l'èxit del futbol espanyol a nivell polític... però aquest no és el triomf de la fracassada España, grande y libre d'altres temps, sinó l'èxit, potser, d'una Espanya plural non-nata (a nivell polític, encara!) i, sobre tot, el d'un grup de joves desacomplexats que, únicament, juguen a futbol; ara, això sí, són hereus del futbol de toc del Brasil i la Holanda dels 70, de l'Argentina i la Itàlia dels 80 i, per suposat, del Barça del nou mil·lenni que -com tots sabeu- ha guanyat totes les competicions -inclosa la Copa d'Europa de seleccions- amb aquestos mateixos jugadors.

Contra Holanda, pot donar-se qualsevol resultat, però queden com queden tornarà a perdre Florentino... (després del fracàs de Cristiano Ronaldo i Kakà, només li faltaria al "pobre" president del Real Madrid, que Roben i Schneider -dos super "ex" blancs- acabaren alçant la copa del món). Per cert, sé d'alguns independentistes que esperen, diumenge que ve, recuperar la inversió en electrodomèstics que han fet a Media-Market...


P.D.- Ens hagués agradat una final Capdevila - Godín (amb el crack uruguaià Forlan que, des de Vila-real, mai s'oblida) o, per que no?, una Capdevila - Nilmar (Brasil), però en tot cas la participació dels internacionals vila-realencs (després de la decepció que hem tingut amb Diego López, Senna, Cazorla i Rossi) ha estat de notable alt i/o d'excel·lent cum laude si Joan el de Tàrrega es proclama campió del món.
=======================================================

La memòria històrica és un plus a la vida, perquè sense memòria no existeix el futur. Amb aquestes paraules, el Papa Benet XVI ha defensat a Itàlia el que els bisbes espanyols (amb l'ultraconservador Rouco Varela al capdavant) critiquen a Espanya, ja que segons aquestos darrers és necessari oblidar per poder purificar la memòria... Sembla com si la cúpula eclesiàstica espanyola, de vegades, tingués algun interès especial en mantenir, per exemple, la versió franquista de la història i que tots els historiadors sempre serem uns rojos judeo-maçons i separatistes que només ens ha interessat l'estudi de la Història per fotre la (mala?) consciència dels nostres conciutadans...

Joseph Alois Ratzinger, és a dir, el papa actual, ha pronunciat aquest discurs a la localitat italiana de Sulmona amb motiu del vuitè centenari del naixement del papa Celestí V: Abans es deia que la Història és mestra de vida, ha assegurat per afegir que La cultura consumista tendeix a fer-li perdre el sentit del passat i a remetre l'home al present. Això priva la societat de la capacitat de comprendre's a sí mateixa, així com de percebre els problemes i de construir el demà ha afegit.

Potser, sense la Història i la memòria històrica no existiríem els historiadors ni el mateix Jesucrist... aquesta frase no és de Ratzinger, sinó una boutade que se m'acaba d'ocórrer. Per cert, a partir d'avui avortar (una decisió sempre polèmica i no exempta de debats ètics i morals, més enllà dels religiosos) ja no serà una cosa típica de rics i de viatges a Londres i d'altres ciutats europees, perquè la legislació espanyola, malgrat tot, també s'ha europeïtzat en aquest punt: el control de la natalitat -des de les teories del religiós anglicà Thomas Malthus-, fins ara, sempre ha estat un procés típics dels estats moderns i democràtics.
====================================================================

Després de la catarsi festera de les fogueres de Sant Joan (Per Sant Joan, bacores), les festes de Sant Pere del Grau de Castelló repleguen el protagonisme fester de mans dels alacantins que han transformat les rudimentàries fogueres iniciàtiques en autèntics monuments fallers.

A les comarques de Castelló, a Vila-real o, com a mínim, al meu entorn familiar no hi ha memòria històrica i/o personal de celebrar res per Sant Joan (tota aquesta parafernàlia del Solstici d'Estiu, les fogueres a vora mar, els desitjos de futur i la catifa de brutícia que cobreix tota l'arena de totes les platges mediterrànies quan guaita el sol del 24 de juny). En canvi, els meus primers records estiuencs -a banda dels estius a l'alquerieta dels iaios de vora Séquia, just enfront de l'actual Carrefour, del que només queda la memòria fotogràfica- es traslladen a la vora del Millars, al maset familiar del paratge de Santa Quitèria (en terme d'Almassora però amb veïnat majoritàriament vila-realenc), on l'avi Domingo construïa, a base de deixalles, brossegam i d'altres objectes de rebuig, una monumental foguera per celebrar Sant Pere i l'inici de l'estiu, és a dir, de les vacances dels néts, ja que els pares, els majors, no coneixien aquesta terminologia per la seua condició de llauradors/citricultors.

Més endavant, supose que per la Marededéu d'Agost, ens buidava una melonet d'Alger, és a dir, una síndria de les rogetes, per fer la festa del farolet (amb un ciret a l'interior del meló i una decoració externa, sobre la pell del fruit magribí, que a l'encendre'l li donava certa aparença de vitrall redó il·luminat) que, normalment, es tancava amb una altra gran foguera -supose que, sobre tot, per netejar el maset- com a cloenda d'un bon sopar amb productes tradicionals de la terra.

Eren uns temps d'austeritat que, amb el pas del temps, es recorden amb l'enyor del que veu la infantesa cada vegada més allunyada per la voracitat cronològica del present, de tecnologia i progrés, de carpe diem i presses, però també de tancar els ulls al futur i al passat, d'escassa reflexió sobre els objectius d'aquesta societat consumista, d'usar per a poder tirar: anem tirant? Certament, costa d'oblidar aquells trasllats amb el carro i l'haca, des del poble fins la caseta de camp (el maset, com encara anomenem els actuals vila-realencs als palaus rurals amb piscina on solen passar l'estiu un bon percentatge de conciutadans), amb els matalassos, les cadires, les paneres plenes o no tan plenes de queviures (un pollastre viu i un parell de conills per començar) i la nevera de gel... I la basseta del reguer, i la canterilla (botija), i la irregularitat de l'enllumenat del gresol que es difuminava a les nits de lluna plena amb l'unic soroll de les granotes en zel...

La foguera era un recurs fester, d'inici de la festa, però també un instrument ecològic (per produir escalfor a les nits, cremant la biomassa) i, sobre tot, higiènic. Quin temps, quin poble... quin país?
=====================================================================