Segons la traducció del Vilaweb, El Financial Times posa el País Valencià com a exemple del col·lapse de l'economia espanyola. Diu que conserva el model de la vella economia, basat en les taronges, Ford i sobretot en la consrucció. Però a nivell de les comarques de Castelló, el problema és que les taronges fa anys que estan patint una sobreproducció per manca d'una ordenació territorial racional -tant a nivell estatal, com autonòmic- que no ha posat límits a les noves explotacions, provinents de rendes especulatives i/o industrials però, en qualsevol cas, alienes a la pròpia agricultura i al llaurador tradicional, tot reconvertint boscos, bancalitzant muntanyes, etc.

Si a tot això li afegim la descapitalització del petit citricultor per l'increment dels costos de producció, la marginació de la P.A.C. (Política Agrària Comunitària) i de les grans empreses comercials que han mantingut els preus per als productors a nivells de trenta anys abans... no és estrany trobar un paisatge minifundista amb tendència a la deserció (quants citricultors castellonencs han deixat de regar els seus camps als darrers anys i no per manca d'aigua, precisament?) o, com a molt, de citricultors a temps parcial disposats a mantenir el patrimoni rural heretat i els llocs de treball indirectes que, encara, genera la taronja (collidors, magatzems, transport, comerç, etc.) malgrat el dèficit que aquesta practica aporta a la majoria dels productors, fins i tot als principals propietaris que són, també, els més tecnificats.

Als inicis de la dècada dels 90, almenys a les comarques industrials de Castelló, la taronja encara va ajudar, mínimament, a fer menys perceptible la crisi passatgera del sector del taulell. Ara, però, les coses han canviat, i a pitjor, perquè la sobreproducció, a més de la davallada de la construcció, també ha afectat el sector de la ceràmica, ja que allà on hi havia tres fàbriques als anys 60, esdevingueren 30 als 70, 300 als 80 i 3.000 als 90, és a dir, l'increment en progressió geomètrica de la producció no tenia cap perspectiva de sostenibilitat de cara al futur.

De tota manera, hi ha empreses importants, en tamany i en innovació, dins del sector ceràmic que, malgrat tot, estan plantant cara a la crisi i, de segur, podran tirar endavant, però el fenomen de la deslocalització continuarà retallant llocs de treball tant al sector ceràmic com a la resta de la indústria a Castelló on, per cert, tampoc es pot pressumir de diversificació econòmica en aquest aspecte. Els jaciments d'ocupació fa molts anys que ha deixat de generar-los l'agricultura o la indústria: a Vila-real, potser, els ha generat la UNED o el primer institut de Secundària (IES Francesc Tárrega) i per totes les comarques de Castelló, comença a generar-los la UJI. Els polítics també han de redoblar esforços (amb inversió, no només amb bones paraules) en el terreny de l'ensenyament, la formació tècnica i l'excel·lència investigadora...

Afegim, però, la debilitat del sector serveis, juntament a unes infrastructures tercermundistes que no s'ha pogut millorar, o no s'ha volgut (ni per l'Estat Central, ni per la Generalitat Valenciana) als temps de bonança econòmica quan Castelló ha estat, als darrers 30 anys, una de les zones amb menys atur de l'Estat i aquesta situació, potser, ha trobat molts emprenedors amb el peu canviat (autovia a no cap lloc, AP-7 de pagament, absència d'un tramvia comarcal -s'està fent un TRAM o autobús de via reservada que, diguen el que diguen, no és el mateix-, l'AVE només està projectat de València a Castelló i, en general, absència de transport públic per tot arreu) i comprendre'm perquè l'agricultura, la indústria, però també el turisme incipient ho tindrà molt difícil per remuntar la situació, malgrat les inversions dels darrers anys, l'ús i abús de la construcció i, això sí, l'excel·lència del clima (mediterrani, com fa 2.000 anys!) i del paisatge (Costa de Azahar o Dels Tarongers i la segona província amb major altitud mitjana d'Espanya després de Santander).

Per acabar, unes dades que podem convidar a l'optimisme a mitjà i llarg termini: si cada ciutadà de l'Estat va defraudar de mitjana uns 5.209 euros a Hisenda durant 2009 -són dades oficials- que, en el cas de Castelló, pot ser una xifra molt més elevada durant la darrera dècada, això vol dir que l'economia submergida seguirà creixent i, per tant, fent més suportable la crisi per alguns. El problema és que, malgrat les intencions del govern d'augmentar la pressió sobre l'evasió fiscal (sobretot si agumenta l'IVA), les nòmines blanques de les rendes del treball seran les que seguiran suportant l'elevada pressió fiscal, ja que s'ha generat una borsa immobiliària de gran tamany (una espècies de mans mortes, com es deia a l'Antic Règim, entre vivendes i solars) que, a dia d'avui, no pot generar capital líquid, en efectiu, per revitalitzar l'economia donada l'escassa demanda, pública i privada, provocada per la retallada en sec dels préstecs bancaris. Però com tots els pous tenen fons, arribarà un moment en què tornarà a ser rendible invertir, comprar, consumir, encara que els brots verds brollen en passar la primavera, tal vegada després de l'estiu, a l'hivern, al 2011...

Les veritats, quan ens afecten directament, sempre dolen, però ens poden fer reaccionar en positiu si deixem de buscar culpables, deixem els partidismes i anem per feina.

Per això, rellegim la dura objectivitat del Financial Times, segons, Vilaweb:





El diari anglès Financial Times, referència mundial en la informació econòmica, critica amb duresa en aquest article publicat avui en l'edició en paper el model econòmic valencià, del qual diu que és 'la quinta essència de la vella economia espanyola i està sofrint de forma desproporcionada la crisi econòmica mundial i el col·lapse de la bombolla immobiliària de l'estat espanyol'.

'València continua addicta al negoci de la construcció, passat de moda', diu l'article, que recull declaracions de Juan Eloy Durà Català, president de la Federació Valenciana d'Empresaris de la Construcció (FEVEC), el qual lamenta la situació actual de l'economia valenciana però admet que 'és molt dificil canviar un model ràpidament'.

En l'article, el Financial Tiomes diu que mentre l'economia espanyola creixia ràpidament els últims anys, al País Valencià encara ho feia més de pressa, 'però el tancament de centenars d'empreses i la pèrdua de quasi 200.000 llocs de treball en un any han fet créixer els recels a la zona, especialment a la capital, València'.

Model basat en la construcció i amb mà d'obra immigrada

El periòdic anglès analitza també la creixent immigració al País Valencià, que en bona part acaba dedicada a la construcció o va a parar a la bossa de desocupació. En l'artcle, el Financial Times fa notar que les taxes d'atur han crescut més al País Valencià que no pas a la resta de l'estat espanyol i explica que l'economia valenciana es basa en 'la taronja, indústria (Ford) i, sobretot, la construcció', sectors que viuen la crisi amb molta intensitat i que han rebut molta mà d'obra immigrada en els darrers anys.
EUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUREUR

No, no, n'esteu molt equivocats a l'obrir el post si penseu que la cosa va de Natxo Vidal, Rocco Sigfredi, i d'altres persones dedicades a l'exhibició d'órgans, perquè hi ha desmesures pitjors...

La gent del carrer tendeix a exagerar: Tinc una núvia més guapa que Sara Carbonero! -de que vas?, impossible, de segur que exageres... Fins ací tot entra, diguem, dintre dels cànnons que els antics, o els clàssics -ves-te'n tu a saber!-, anomenaven normalitat. El problema ve quan la desmesura i l'exageració sense límits va pujant des dels mitjans de comunicació fins l'alta classe política, és a dir, la que fins ara havia sabut estar o, almenys, ho aparentava...

El ditet de Bush fill, el ditet d'Aznar, la coreografia del John Cobra -el valencià més famós del moment-, els insults de l'Espe, del Cotino o de Don Carlos, la manipulació sobre la grip A, el canvi climàtic, la gestió de la crisi (quants salvapàtries, d'aquells que ho arreglarien tot en dos dies, haurem d'aguantar al televisor i a la barra del bar?), del terrorisme (quantes vegades s'ha detés la cúpula d'ETA?), la confussió entre política i partidisme, entre futbol i bipartidisme Barça-Madrid... i, per acabar, una local: ara resultarà que les AMPES (Associacions de Pares i Mares d'Alumnes) de Vila-real estan encantades, meravellades i molt il·lusionades amb el present de barracons i el futur d'aules prefabricades que els espera a tota una generació d'escolars vila-realencs.

El friquisme es una moda transversal, perquè sembla que no té edat. El món a l'inrevés: els adults tot ho justifiquen i els polítiques no fan res...
=====================================================

Dimecres passat, a Banda Ampla, un programa molt seriós i interessant de la TV3, es va debatre sobre la pagesia, l'agricultura de proximitat, l'agricultura ecològica, sobre els injustos preus de la taronja al camp, és a dir, els que rep el citricultor... reptes de l'actual crisi agrícola que afecta el camp català, el camp valencià i tot el camp espanyol en general... i no per recordar la novel·la de Ramon J. Sender Requiem por un campesino español, sinó per trobar vies de solució davant l'actual dinàmica globalitzadora que està acabant amb el xicotet productor, el xicotet comerciant, les xicotetes caixes d'estalvi i tota l'economia de la petita i mitjana empresa que ha caracteritzat, fins ara mateix, tot el teixit productiu de la nostra debilitada economia.

Quants llauradors vila-realencs viuen, ara mateix, de la taronja que produeixen, en queda algú? Quantes cooperatives citrícoles fortes hi ha a Vila-real, en queda alguna? Per què els fons de la P.A.C. (Política Agrària Comuna de la Unió Europea) sempre arriben per als grans propietaris i no per al foment de l'agricultura entre els més joves? Són qüestions que queden per resoldre i de les que, lamentablement, ningú parla a Vila-real, ni al País Valencià en general: de què parlen a Canal 9, per exemple, de la conveniència del manteniment en el poder de Francisco Camps alias El Paupèrrim i de la necessitat de donar-li el vot a Mariano Rajoy a les properes Eleccions Generals? No queden més assumptes d'interès on aportar la veus dels valencians, de tots els valencians en general, i no solament dels periodistes madrilenys i dels que s'arrimen a l'ombra del poder popular?

Fer una Agrofira, o qualsevol altra cosa que recorde que la nostra riquesa prové del camp, està molt bé, però mentre les autoritats locals usen l'Agrofira per parlar del "picudo rojo" (les palmeres i la jardineria?), fer cates de sucs i de vins, passejar-se amb carro i haca, practicar als tallers amb espart o amb la fusta i, per suposat, apuntar-se a la degustació d'arrossos, els llauradors vila-realencs i valencians continuaran deixant de regar les parcel·les dedicades a la taronja perquè els temps de la citricultura tradicional, minifundista i familiar, fa molts anys que s'han acabat. Més que una fira, lamentablement, és un funeral: Rèquiem pel tradicional citricultor? Potser, comença a fer-se tard per afrontar aquesta crisi estructural de fa molts, massa, anys...

De quants fons disposa el Govern de l'Estat, la Generalitat Valenciana, la Diputació de Castelló i l'Ajuntament de Vila-real per evitar l'incipient abandonament de les terres de conreu als nostres pobles, ara que la reconversió de tot el terme en PAIs (industrials o urbans) s'ha fet inviable? L'agricultura a Vila-real pot tornar a ser rendible, però al pas que anem ho serà d'ací a molts anys...
============================================================

Vaig tenir la mateixa sensació quan el govern Zapatero va decidir fer públic el patrimoni dels membres del govern de l'Estat: pobra gent, alguns tindran molt complicat arribar a final de mes!

Avui que la premsa valenciana ha publicat el patrimoni dels nostres polítics valencians he tornat a pensar el mateix: pobra gent! Però tampoc és això, perquè no val a generalitzar i hem de reconéixer que molts diputats no tenen res més que la política per anar fregint i menjant, d'altres són funcionaris en excedència i, pocs, molt pocs -segons les declaracions oficials- són el que podríem dir rics, amb iot i xalet a la costa, piscina i cotxe de luxe...

Uns diuen que van en un Micra del 98, un Ibiza /Eivissa del 96 i, fins i tot, la modesta alcaldessa de València, Rita Barberà, reconeix tenir un Lancia de fa més de vint anys. Aquestes declaracions ens porten a pensar que, una de dues, o n'hi ha molt de cotxe oficial (i mòbil, i dietes, i hotels...) o s'haurà de renovar el parc automobilístic dels nostres diputats, urgentment, per treure de la crisi el sector de l'automòbil...

El saldo dels comptes bancaris també és preocupant. S'hauria d'obrir una llibreta d'estalvi per ajudar, almenys, Francesc Camps i tots els diputats i consellers que declaren tenir menys de 3.000 euros en efectiu (2.294 euros per ser exactes, en el cas del president de la Generalitat), ara mateix.

El que no comprenem la gent del poble -fonamentalment perquè som curts i, per tant, incapaços de portar el tren de vida d'alguns dels nostres polítics amb tant poc de líquid- és perquè aquestos mals administradors del seu patrimoni han de tenir la responsabilitat de gestionar el de tots, és a dir, el patrimoni públic... Això o que, realment, també ens haurien de dir quant bitllets de 500 euros tenen amagats alguns en saquetes d'adob, per exemple, o quin és el patrimoni dels cònjuges, dels fills, dels pares, dels sogres o dels cunyats... La resta fa olor a trampa i presa de pèl a la ciutadania.
=====================================================

Després del repassó, del 6-2, i si lliges la premsa mesetària, sembla que la distància entre aquest Real Madrid i el Vila-real és abismal, però no. M'explique...

El Madrid ha fitxat molt, el Vila-real quasi no res. El Madrid és mediàtic i la premsa exerceix molta pressió, el Vila-real tot el contrari. El Madrid és un equip amb molt de poder físic, el Vila-real no... A Madrid s'han inventat això del Villarato i cada partit els piten penaltis a favor que no són (ahir, sense anar més lluny, dos), a Vila-real en canvi no podem inventar-nos res perquè, jugant bé o jugant malament (enguany molt malament, amb Valverde i amb Garrido), els àrbitres sempre ens assenyalen els penaltis en contra, mai a favor.

Precisament, en això dels penaltis sí que hi ha una semblança entre Real Madrid i Vila-real: els penaltis podem deixar-nos, a tots dos equips, fora d'Europa, perquè al Real Madrid no li'ls pitaran (tant rigorosos com els d'ahir? que va!) i, en canvi, al Vila-real ens seguiran pitant penaltis tan rigorosos o més. Potser, la propera ronda europea queden molt pocs equips espanyols perquè la Lliga de les Estrelles comença a ser la dels estrellats... mireu, si no, els resultats en Champions i en l'Europa League de la darrera jornada.

El Real Madrid és un equip descompensat que mai ha jugat com vol el seu entrenador (Pellegrini), el Vila-real també: al Vila-real li sobren creadors, al Madrid destructors, potser els madrilenys necessiten algun Silva, Mata o Cazorla (Xavi i Iniesta no estan en venda), però el Vila-real necessita -des de l'eixida de Josico- un Touré Yayà, un Keita, un Lass Diarrà i un Xavi Alonso... mentrestant ja poden pujar gent del B i canviar d'entrenador que no n'hi ha res a fer. El Real Madrid no pot guanyar cap títol perquè li falta creació al centre del camp, el Vila-real només pot aspirar a mantenir-se perquè al centre del camp falten jugadors ràpids de contenció que sàpien recuperar el baló quan el perdem: què fàcil ho va tenir ahir Higuaín, per exemple!

Bon partit del Real Madrid? No, més bé un desastre de Vila-real... diguen el que diguen els propagandistes blancs del Reino.
============================================

El futbol nostre, que està en El Madrigal i en la Ciutat Esportiva, siga televisat el nostre joc, vinga a nosaltres la vostra tele, així en obert com en pay per view. El nostre futbol de cada dia doneu-nos avui, i que perdonen les targetes als nostres jugadors, així com nosaltres perdonem les errades arbitrals, i no permeteu que caiguem a la Segona Divisió, ans deslliureu-nos de qualsevol mal... Amén!

Des de divendres passat, amb partits de Segona i, sense solució de continuïtat, el futbol de cada dia s'ha imposat, com una pregària monòtona. Dissabte i diumenge jugaren totes les categories, dilluns hi hagué partit de Lliga de Primera Divisió, dimarts i dimecres hi ha Champions League, dijous Europa League (Vila-real - Wolfsburg a les set de la vesprada)

Donada la crisi que també afecta el fútbol, la patronal de clubs, en consens amb la Federació Espanyola (FEF), i l'operador propietari dels drets televisius, recuperen una fòrmula que no és nova perquè ja s'experimentà fa més de una década en Primera (1996-97 i 1997-98), en obert, per intentar incrementar els ingressos. Mentrestant, molts aficcionats poden distreure's tots els dies de l'any: Panem et Fubolenses, i no cal que pensen en manifestar-se, eixir al carrer, protestar contra la crisi econòmica, contra la deslocalització industrial o contra l'ús i abús de la banca que ofega autònoms i empresaris o contra els acomiadaments injustificats...

Els majors perjudicats, però, seran els seguidors, socis o abonats, als que ens plantegen, a estes altures, és a dir, a meitat de temporada, un partit dels nostres equips per a les nits de dilluns o de divendres. La taquilla dels clubs implicats també es veurà afectada, encara que Real Madrid, Barça i Sevilla no jugaran mai el primer dia de la setmana, mentre continuen en Champions, i, per tant, tampoc ho faran Atlético de Madrid, Athletic, València i Vila-real mentre disputen l'Europa League.

A més, cada dia, la premsa/caverna mesetària continuarà amb la tabarra de la crisi blaugrana, que la Lliga ja té color blanc, que la resta d'equips no existeixen, que Guti El Paleto és mereix un premi Nobel per pegar una taconà, que Cristiano hauria d'estar, ja, beatificat, etc., etc., etc.

Tot pot passar i res serà fàcil, però tant de bo el Vila-real consolide el bon joc apuntat dissabte, no solament golejant dijous el Wolfsburg sinó, i sobretot, donant la sorpresa al Bernabéu, al Florentino i al Pellegrini... Amén!

Per cert, ens veiem aquesta vesprada al lliurament de Premis del Certament Literari Ciutat de Vila-real i, en acabant, al Sopar Medieval. Bon profit!
================================================

Anit, a l'Auditori de Vila-real, es va celebrar brillantment la desena edició dels Premis POBLE. Pujaren a l'escenari els tres premiats d'enguany, és a dir i per ordre cronològic, Valentí Nostrort com a president de l'Agrupació Coral ELS XIII, el catedràtic de la Politècnica (U.P.V.) Enrique Cabrera Marcet i, finalment, un emocionat Joan Soler Usó que -com no podia ser d'altra manera- va acabar dedicant-li el trofeu a la seua filla Anna Soler Vilar, també en el cor i en el record de tots els presents.

L'acte havia començat, però, amb una altra sorprenent i espectacular actuació de Yunque, un jove mag de La Vilavella que no solament s'ha guanyat un merescut prestigi entre els assistents a les diferents gales de Poble, sinó que, cada vegada, és més conegut tant a nivell estatal (amb aparicions a Gran Hermano, per exemple) com internacional.

I, finalment, es tancà amb una gran actuació musical conjunta entre la Banda Musical La Lira i la Coral Sant Jaume que interpretaren una peça de Rafael Beltrán, l'Himne del Vila-real Club de Futbol (que mai s'havia interpretat en directe conjuntament) i l'Himne de Vila-real de Francesc Moreno. En acabar l'excel·lent interpretació de la segona peça, dirigida magistralment per Alfredo Sanz, és a dir, l'autor de la música, els amics asseguts al meu costat em preguntaren -naturalment, de broma- si em semblava tot correcte, si ho havien interpretat bé o si em semblava que s'havien deixat alguna frase i/o paraula... La meua resposta, va ser la primera, tot correcte, molt bé, excel·lent, però que em sabia greu la clavada que la S.G.A.E. anava a pegar-li al director de l'espectacle...

L'Himne del Villarreal C.F., des de l'estiu de 1998, només està registrat a la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, on consta qui som els autors de la creatura. Fins ara, mai hem pensat de registrar-lo a la S.G.A.E. perquè, en realitat, tot s'ha fet amb la més bona voluntad de col·laborar amb Vila-real i amb el club de la nostra ciutat... a canvi, fins ara, de no res. De tota manera, després de la polèmica sorgida amb l'Himne del centenari del Badalona i les pràctiques crematístiques de baixades als mòbils (al camp d'El Madrigal, fa temps que algú es trau algun euret amb les baixades de l'himne... i que conste, no és el que subscriu), potser ha arribat l'hora de signar un document entre els autors i el Vila-real Club de Futbol per evitar-nos problemes amb la S.G.A.E., amb Ramoncín o amb els venedors de pollastres a l'ast.

Visca el poble fundat pel rei en Jaume... ho deixe fins ací, perquè qualsevol dia igual entra tota aquesta gent dels drets d'autor a territori blocaire.


========================================================================