Un debat sobre el sistema educat moderat per Maite Ducajú i publicat a Levante-EMV. Ací el teniu.
"Los representantes de los tres pilares básicos de la educación -profesores, padres y alumnos- coinciden en la percepción de que el sistema educativo tiene problemas -convivencia, fracaso escolar, figura del maestro- y debe mejorar, pero discrepan en el cómo hacerlo.
MAITE DUCAJÚ VALENCIA
El portavoz de los directores de los institutos de Secundaria, Vicent Baggetto; la presidenta de los padres de alumnos de la escuela pública, Gemma Piqué, y la de la Federació d'Estudiants, Sofia Mangiagli, han analizado en un debate organizado por Levante-EMV el estado del sistema educativo en la Comunitat Valenciana desde la perspectiva de la nueva figura de la autoridad docente.
AUTORIDAD EN LAS AULAS
Vicent Baggetto. Hay varios tipos: el respeto que el profesorado se gana día a día con los alumnos y el que se gana con la experiencia y esfuerzo, aunque hay quienes no lo logran en la vida. Otra cuestión es la cobertura jurídica ante una agresión. Ahí es donde la cosa flojea porque o no la conocemos o no sabemos dónde acudir. La figura jurídica reconoce la condición de autoridad pública y comporta la presunción de veracidad. En casos muy conflictivos, de palabra contra palabra, es dónde opera. Se entiende que el funcionario, profesor, expresa la veracidad del hecho.
Gemma Piqué. Creemos que no hacía falta llegar tan al límite como el Decreto de derechos y deberes de la Conselleria de Educación. La autoridad es el prestigio que se gana una persona. Padres y madres deben enseñar que a los maestros se les ha de respetar y apreciar porque son personas que están haciendo de tu vida un futuro. Ante esa virtud hay que enseñar a los hijos que el respeto está por encima de todo. Pero no entendemos el autoritarismo, la fuerza, el poder. Está claro que si hay un problema entre un maestro y un hijo o entre un profesor y una madre tiene que haber una reglamentación para que se pueda trabajar. Pero de eso a que el profesor tenga la última palabra... Es muy importante saber resolver conflictos y que cada uno diga su opinión. Con autoridad creo que no se enseña bien. Además, se habla mucho de la defensa del profesor, pero no de la defensa del alumno. Al maestro se le da autoridad para decidir por encima de los otros y eso me preocupa.
Sofía Mangiagli. Estamos en la misma línea que los padres, creemos que debe haber unas medidas pero con un límite. Si la última palabra la tiene el profesor, aunque el alumno tenga la razón, no hay justicia. La autoridad se le aplica a un profesor por medio de un decreto cuando la autoridad se la tiene que ganar, no se tiene que imponer.
PERDIDA DEL RESPETO
S. M. Puede ser, pero se tiene que dejar al alumno que participe en el centro, así mejora la convivencia y la relación de profesores y alumnos. Lo que hace falta es más inversión en la educación.
G. P. Si no analizamos la propia sociedad en que vivimos, mal vamos. Hemos pasado del autoritarismo a una permisividad total. Del todo se hace por decreto ley al todo vale. Hemos de saber llegar a un punto intermedio. Hace falta formación. Los padres no deben sacar las castañas del fuego al hijo, debe protegerlo y educarlo. Las normas de convivencia las deben crear las propias personas que las ejercen. Así, nadie diría nada. Eso significa convivencia, y no el decreto ley. El profesor tiene más herramientas para aplicar la autoridad en la clase, pero al alumno le da igual porque dice: "cojo a mi madre y viene aquí". Tenemos que sentarnos a dialogar.
V. B. Las tareas de mediación tienen toda la razón pero previamente debe haber un conjunto de medidas. El decreto supone un avance muy flojo respecto a la situación anterior. La Generalitat no dota a las direcciones de los centros de mecanismos ágiles. Continúa siendo garantista porque no hizo caso al informe que escribimos en su momento. Deja posibilidad de presión sobre el sistema, en este caso a las familias, que en mi opinión es excesiva. Dota de herramientas, pero continuamos con la manos atadas a la hora de hacer planteamientos. Como directores, reclamábamos una actuación mayor. No está claro cuál es el marco de actuación. Si yo me paso, hay quien me pide cuentas y me parece muy bien. La situación ha cambiado. La educación básica es obligatoria hasta los 16 años y estudia prácticamente todo el mundo. Pero antes venía un padre y aconsejaba al profesor dar dos bofetadas al hijo y, ahora, inmediatamente te denuncian.
S. M. En el caso extremo de tener que expulsar a un alumno, hay que prevenir antes de llegar a eso. Fomentar la convivencia.
G. P. Hemos de llegar al punto medio, ser permisivos y autoritarios. Llegar a acuerdos. Los hijos han de asumir las consecuencias de sus actos. Y los padres deben enseñar a respetar. Al final, en el día a día, cuando un profesor llega a clase, se arremanga y se gana el respeto, no hay tanto conflicto como cuando los profesores aplican el decreto ley: "porque yo lo he dicho".
EL PROFESOR COLEGA
V. B. Para nada.
G. P. Y los padres, tampoco.
S. M. No es que sean amigos, pero deben hacer caso a los alumnos. Cuando un compañero dice porqué hay que hacer esto y se le dice que el reglamento del centro está redactado por nosotros, lo hace. No porque lo impongan.
V. B. Me parece bien, pero hay que asumir que la relación formal de alumno/profesor ha cambiado. Ni el profesor puede volver a ser figura impositiva ni puede recuperarse el modelo del colegueo, agotado hace años, y que tuvo su momento histórico y sus motivos. Hay profesores que tienden a una cierta imposición entre comillas -en el sentido de que la figura impone autoritariamente- y otros, que sin el colegueo de los ochenta, tienen más proximidad con el alumno, por edad o carácter, por conexión. Creo que llegaremos a un modelo intermedio. Por otra parte, los actos que se hacen tienen consecuencias y eso el alumno de hoy en día no lo entiende.
S. M. No estoy en contra de un profesor con autoridad, pero con límites. Prefiero un profesor guay, que te dé confianza, a que te imponga y haya que respetarlo porque sí. Aprendo más del que me hace partícipe que del que echa el rollo y luego se va.
S. M. Decir que ahora nos hemos hecho vagos es la respuesta fácil al fracaso escolar. La educación no sólo es responsabilidad de los padres, sino también de toda la sociedad. Si un alumno no tiene ganas de ir al centro, o no se lleva bien con los profesores, y no siente ese proceso de educación que está viviendo, deja de acudir. Se nos tiene que dar confianza.
G. P. Antes, para aprender o ibas al colegio o no sabías. Pero ahora la vida te ofrece muchos mecanismos para aprender. Todo lo que te tengan que enseñar te lo encuentras en un ordenador. La formación del profesorado en nuevas tecnologías es muy importante.
V. B. Continúa habiendo una parte de transmisión del conocimiento que no se perderá nunca y, sobre todo, la capacidad de selección, de elegir información que está al alcance de casi todos, ayudar a seleccionar, focalizar. Y eso se puede ligar perfectamente con la cultura del esfuerzo del que hablamos. Lo que hay que exigir es una respuesta que esté basada siempre en el trabajo personal. Sin codos, no hay éxito educativo. El ambiente que se respira en la sociedad es que "ya me lo darán hecho", y así no vamos a ningún lado.
S. M. Pero el profesor debe motivar al alumno para que no baje los trabajos de internet."
Hi ha qui es queixa de la campanya d'Acció Cultural del País Valencià per a poder veure TV3 a terres valencianes. Diuen que mostra una vocació marginal, de desconnexió dels problemes reals de la societat valenciana, dins de la qual, per exemple, són molt més greus els índexs de manipulació mediàtica de RTVV que no la recepció dels canals catalans. No seré jo qui negue que Acció, amb la seua
Potser, és de veres, que quan venen mal dades és, precisament, quan el personal tenim més ganes de festa. De tota manera, tots els procesos democratitzadors han vingut, quasi sempre, acompanyats de la corresponent crisi econòmica. Va passar amb la proclamació de la Segona República Espanyola (després dels feliços anys vint, el crash de la Borsa de Nova York començava a fer estralls), amb la mort de Franco i l'adveniment de la democràcia (la llarga crisi del petroli del 73) i passa, ara mateix, amb l'actual crisi coetània de la democratització de les festes a Vila-real.
Comenten els veïns, per Vila i Ravals, que hi ha preocupació -i molta!- entre la Corporació Municipal per l'absència de candidates a ser Reina de les Festes de Sant Pasqual de 2010 i, no cal dir-ho, entre els membres de l'Equip del Govern Municipal monocolor (PP) pel foment del republicanisme entre el jovent: primer per tenir amagat el monument a Jaume I durant dos anys llargs, molt llargs, ara per exil·liar-lo a un barri perifèric deshabitat on, davant la manca d'arbres, no falten gossos que s'acosten a saludar-lo, a boqueta nit, tot alçant la poteta, a l'hora que miccionant al pedestal, en el seu honor.
No ens n'haurem passat de dosi de republicanisme funcional? I si passem a la història del municipi, no solament per marginar l'estàtua del fundador de la Vila, sinó per acabar amb la tradicional i conservadora representació de la dona vila-realenca en la festa? -es pregunten, els dos o tres que pensen dins de l'equip de govern.
La cosa no va de broma. S'acosta la setmana d'actes fundacionals (al voltant del 20 de febrer), quan sol anunciar-se qui serà la propera primera dama, i la corona no assoma enlloc. Seria la primera vegada, després de més de 50 anys de reines i dames, que la cosa desapareix, curiosament, per l'escassa perícia dels polítics conservadors per conservar les essències d'allò que prediquen... Viure per veure (per beure?)! Naturalment, el portaveu del govern municipal sempre podrà afirmar que això és competència de la independent, democràtica i representativa Junta o Comissió de Festes i ...bla, bla, bla. ***********************************************
L'esquerra valenciana, els socialistes, els valencianistes, els ecologistes i, fins i tot, els que s'han inventat això del tercer espai i que amenacen en ocupar-lo tenen tendència a pensar que les victòries electorals del Partit Popular de la Comunitat Valenciana, es produixen per una espècie de conjunció astral, com una maledicció inevitable. Arriben a manifestar que la gent no sap lo que vota perque té emboirat l'enteniment per la fastuositat i els grans events, sense parar-se a pensar que els motius per a agarrar una determinada papereta electoral són tan personals que resulten inabastables a moltes enquestes d'opinió, a banda que no deixen de ser una excusa per a amagar la seua pròpia incapacitat d'oferir alternatives a la societat.
De fet, els afiliats i simpatisants del conglomerat de partits de l'oposició subestimen als afiliats i simpatisants del partit en el govern. Esta és una realitat generalisada. Com si l'oposició estiguera instalada en una superioritat moral i formativa que els permetera en qualsevol moment, a poc que s'ho plantejaren de veres, el desinstalar-los democràticament del poder. Pero ni eixe poc se dóna mai perque es pert moltes vegades en una dialèctica gens pragmàtica, ni el contrari pareix tan feble com nos el presenten.
Sense entrar en l'incapacitat per a oferir proyectes que interesen a la societat, que naturalment també forma part del seu problema, l'atra part fonamental es troba precissament en eixe subestimar a "l'enemic" electoral. Perque res més llunt de la realitat. Si el PPCV s'ha caracterisat per una cosa, és justament per ser una màquina impecable de publicitat i propaganda de manera que pareix que fan prou més de lo que fan realment, i que, naturalment, ho fan tot molt bé. I no és a soles la qüestió del control de Canal 9, sinó tot el rebombori de màrqueting que acompanya a qualsevol acte polític.
Per atra banda, no es tracta d'una publicitat i propaganda únicament de cartelleria, declaracions, rodes de prensa o inauguracions, sinó també de màrqueting viral, és a dir, del "boca a boca" tradicional i de la moderna utilisació d'internet i les seues xàrcies socials. I ahí apareixen els subestimats afiliats i simpatisants pepers que duen a terme la seua faena d'una manera eficaç i eficient, com una màquina perfectament engreixada en la que cada u té la seua tasca encomanada. Pot ser, nos puga paréixer monolític, les seues respostes nos resulten clichés repetits, pot ser només són capaços de donar arguments bàsics, pero l'estratègia funciona. I tant que funciona. Per això subestimar-lo està en l'arrel de la derrota de l'oposició, perque en l'art de la guerra electoral no hi ha pijor enemic que este, i més quan el contrari té la millor posició en el camp de batalla, està millor equipat, i damunt, són més.
Ara va i resulta que els professors de l'ESO valencians (que fan classe al PV, vull dir) som els millor pagats del que anomenen estat. I jo sense assabentar-me'n. I és que som uns desagraïts perquè la conselleria ha conclòs en gener els augments salarials de l'acord de 2007, i nosaltres no volem reconéixer-ho. Cal dir que l'STEPV diu que les retribucions se situen en l'11é lloc de l'estat. I açò, crec, s'acosta més a la "trista" realitat. Per exemple, les pagues extres de juny i desembre no són (ni seran al pas que anem) mai el doble del que cobrem mensualment. Per què? Els sexennis (un concepte retributiu inventat fa uns anyets) no compten a l'hora de fer el càlcul de la nòmina de juny i desembre.
I el que ja és una vergonya: la diferència entre un professor d'ESO del PV i un d'Andalusia (segons la informació de Levante-EMV, els segons millors pagats) és de 18,86€, quantitat "ridícula". Però és el que hi ha. I davant de tot açò, quina és l'altra "realitat"? El 16% del professorat de baixa laboral per malalties mentals. Durant el curs 1007-2008 1.614 professors dels SSTT de València lliuraren parts de baixa per malaltia mental cosa que ve a ser un 16%, segons un estudi del CSIF, sindicat que afirma que fins un 60% de docents té algun símptoma de malaltia mental. Aquesta és la realitat. Bon dia.
Gran crònica d'Albert Elfa a TV3. Tenir corresponsals a la zona serveix per a això. Disposar d'una televisió pública de qualitat té aquest retorn. Comptar amb grans professionals com Elfa es nota en ocasions com aquestes. Qualsevol país normal disposa de mitjans propis que situen l'interès de la notícia en ocasions com la detenció de l'Ariadna Jové. A l'estranger una ciutadana catalana és detinguda, es troba en situació de risc o rep un tracte injust per part de les autoritats d'un altre estat (que cadascú situï el cas allà on cregui), i mentre el govern espanyol reacciona demanant explicacions a Israel, mentre els familiars, amics i entitats catalanes en què hi col·labora la detinguda pateixen i miren de veure què passa amb la seva situació, un senyor que milita en un partit catalanista i que es diu patriota té els nassos de penjar un tuit dient que se n'alegra de la detenció i demana a Israel que se la quedin a netejar el Golan.
Estic parlant de Rubèn Novoa [bloc i Twitter]. No només fa aquesta gracieta desgraciada, sinó que, a sobre, amenaça amb un missatge directe. Rubèn, jo no m'he ficat amb ningú. He explicat un cas que em toca de prop. I lamento que tu celebris que una "compatriota teva" estigui detinguda il·legalment. I em fa fàstic que te n'enriguis mentre "altres compatriotes teus" i suposo que algun "patriota" pateix aquestes hores, i encara em repugna més que facis política en situacions humanes delicades, que faltis el respecte a la gent i que m'amenacis. És una vergonya que lluny de rectificar i demanar disculpes, diguis que el teu partit no et desautoritzarà. I què? Et desautoritzes tu solet cada dia.
He estat aquest diumenge en contacte amb el meu germà Ivan [bloc] fent alguna cosa per intentar escampar la notícia de la detenció il·legal per part de l'exèrcit d'Israel de l'Ariadna Jové i la Bridget Chappell, activistes del Moviment de Solidaritat Internacional (ISM) que eren a l'apartament de Ramallah quan en plena nit han irromput els soldats vulnerant la legalitat i els acords internacionals. Es veu que hi ha algun problema amb el visat (estaria caducat), i això justificaria una detenció absolutament desproporcionada i l'ingrés en una presó militar d'Ofer d'aquestes joves catalana i australiana. Ha estat notícia de la jornada. Amb ressòinternacional, i ha requerit la intervenció del govern espanyol davant d'Israel demanat explicacions. Israel té intenció de deportar-les, però l'Ariadna s'hi vol resistir. Sembla que ho han aturat. Aquest dilluns un jutge ho decidirà.
Això és un patiment permanent. L'Ivan encara no hi ha pogut parlar. I no sé si la seva família ho ha aconseguit. Diria que no. A veure com acaba tot plegat. Crec que demà es farà una roda de premsa a les 11 del matí a Barcelona, a la sala d'actes de la nova redacció de Vilaweb. Suposo que el millor seria que tornés aviat a casa, però si ella vol continuar i la deixen que continuï. Dic que és el millor perquè els d'aquí ens quedaríem més tranquils, especialment els seus pares, la seva família i l'Ivan, pobre. Egoïsme? Potser sí. Podríem saludar-nos, veure les seves meravelloses fotografies, llegir alguns articles seus més (a L'Accent i Rebelión) i compartir taula i conversa. Parlaríem de què gran està en Marc i la vida passaria plàcidament... allunyats d'una realitat dura, duríssima, on l'Ariadna, guapíssima, ha decidit fer feina i col·laborar. Quines hores!
Reagrupament va aparèixer a l'escena política impulsant dues idees força: independència i regeneració política. Un discurs de puresa democràtica que blasmava la partitocràcia com la font de tots els mals i que davant la impossibilitat d'imposar el seu discurs a Esquerra va portar els reagrupats a fer fer foc nou. La seva primera assemblea general aprova la ponència política i escull junta directiva per majoria abassegadora enmig d'un clima d'eufòria. Però les bones intencions poden ser perilloses i totes les taques destaquen més sobre la túnica blanca dels purs. Només han calgut cinc mesos perquè una desavinença mínima entorn el procediment d'elecció de candidats al Parlament ho engegués tot a rodar provocant una crisi que ha estat a punt d'acabar amb el projecte. Tant hi fa si la crisi surt de la incapacitat per a manegar diferències de criteri legítimes o d'un afer de faldilles, la qüestió és que a la primera de canvi s'ha demostrat que la capacitat regeneradora de Reagrupament és un bluf en tota regla.
Reagrupament i el Sr. Carretero tenien la voluntat de fer-ho bé, de fer-ho millor. Pensaven que amb un partit de nova planta seria possible trencar amb els vicis que la política catalana carrega a l'esquena. I no han fallat per engany o per mala intenció sinó per incapacitat i simplisme. Les persones són difícils i els polítics són persones. Combinar les visions i les ambicions, els anhels i els vicis d'una colla de gent en un projecte polític no resulta gens fàcil i, bé o malament, la rigidesa i l'autoritat del nostre sistema de partits ajuda a fer-ho possible. Només amb flexibilitat, diàleg i un respecte escrupolós a la norma es pot construir una organització més oberta. Unes qualitat que Reagrupament no té i que són incompatibles amb el lideratge càustic del Sr. Carretero. I francament, no sembla que el candidat in pectore del partit, el Sr. Laporta (alies el Conducator expulsadirectius), tingui una filosofia de direcció massa més dúctil.
El simplisme benintencionat de Reagrupament no pesa només sobre l'ànsia de regeneració política del partit. La mateixa lectura superficial, innocent i estèril porta els reagrupats a plantejar una sortida al plet nacional de Catalunya pròpia d'En Teo va al Parlament. No hi fa res si una majoria independentista a la Ciutadella és total i absolutament impossible. El discurs de Reagrupament és clar i explicit. Llàstima que la realitat mai no s'adapta als plans estrictes d'una colla de gent per moltes ganes que hi posin. Tot indica que el projecte polític de Reagrupament acabarà igual que la seva primera junta directiva, com la comèdia de Falset. I si alguna cosa no li cal al nacionalisme català és fer el ridícul.
Fer foc nou pot ser una pèssima idea si acaba servint per cremar la barraca. *
Totes les idees força del PSOE passen per un "pelotazo"? Ja sé que ells diuen que el PP ha afavorit la vinguda d'El Corte Inglés i La Salera. És cert, nosaltres també ho hem criticat. Però...aleshores quina és la diferència entre el PSOE i el PP? Hi ha "pelotazos" de dretes i d'esquerres? És lícit donar un tracte de favor a una empresa perquè pot crear llocs de treball i generar sinergies al seu voltant? I si la resposta és sí, com diu el PSOE per justificar IKEA, aleshores perquè es queixen de La Salera i El Corte Inglés? Al cap i a la fi, estes dues societats havien manifestat un interés real per instal·lar-se a la ciutat. IKEA mai. Ha preguntat el PSOE que pensen els propietaris dels terrenys que ells alegrement oferten a la multinacional del moble desmuntat? Sap el PSOE que les relacions d'alguns municipis valencians amb IKEA han fracassat al negar-se l'empresa a pagar quotes d'urbanització? Estan d'acord els veïns propietaris en pagar-les ells? Segur que IKEA, que és una empresa que es ven com preocupada pel mediambient vol instal·lar-se al costat d'una refineria? Em tem que no. Si l'empresa hagués tingut algun interés ja ho sabríem de fa dos anys que és quan buscaven terrenys per ací, i Parc Castelló ja existia sobre el paper. La carta del PSOE a IKEA oferint en nom de la ciutat, terrenys per que s'instal·le ací, és d'una evident deslleialtat institucional pel que significa que qui perd les eleccions intente usurpar el lloc de qui les guanya. Però essent generós estic disposat a acceptar que, al cap i a la fi, no és més que la resposta a la deslleialtat institucional de qui havent guanyat les eleccions, ninguneja i oculta informació a l'oposició. Quina és doncs la diferència entre el PP i el PSOE? Si el PSOE en l'oposició té idèntics vicis que el PP al govern, quin és l'avantatge de l'alternativa? Calles es llença a la piscina mediàtica amb una proposta sense base econòmica. És el mateix que va fer amb el Nou Castàlia. Total, sabia que no anava a guanyar les eleccions, com ara sap que IKEA no ha de vindre a Castelló, així que l'únic que fa amb estes propostes es generar frustració social, sabedor que culparan a qui governa, que no és ell. No hi ha Nou Castàlia? La culpa del PP. No ve IKEA? La culpa del PP. Em pregunte si també demanaran que s'instal·le a Parc Castelló el cementiri nuclear. Al cap i a la fi, ja estem fora de termini i ens diran que no, de forma que li podrà tirar la culpa al PP. Estem davant d'una maniobra més mediàtica que no real. I el socialisme militant (només el local, clar) ha corregut a crear un grup a Facebook, amb el nom de "Castellón, república independiente de Ikea". En ralitat, haurien de crear-ne un que es digués "Calles, república independiente del PSOE". El PSOE del Maestrat està cabrejat amb Calles, perquè no sap com explicar al sector del moble que el seu correligionari (?) vol dur a Castelló la competència que pot acabar d'ensorrar un sector, que el govern, també socialista, no ajuda. El PSOE de Vila-real, també està molest amb Calles, perquè allà fa anys que el poble negocia amb IKEA, i malgrat que el solar triat és d'un sol propietari, costa arribar a un acord, i ara, només els hi falta que IKEA gaste l'oferta de Castelló, per endurir les ja dures condicions per instal·lar-se. No sé que diran Colomer i Oscar Tena, líders del socialisme en estes comarques, però segur que no diuen allò tan IKEA de: "donde caben dos caben tres".
De l'estrevista que divendres publicava Levante-EMV a José Puig Miret, jesuïta, de 85 anys d'edat i encarregat de l'Apostolat de l'Oració, pare espiritual de les Vídues Borja i de l'Associació de Betlemistes de Gandia, destaque la resposta a la pregunta que li féu Miquel Font:
"-El sistema educatiu avui dia, creu que ha perdut molts valors?
-Hem perdut moltíssim. He estat feliç essent professor. Jo jugava amb avantatge perquè quan feia classes de literatura i filosofia, els joves ja eren de 16 o 17 anys i estaven encarrilats cap a la universitat, tenien una certa seriositat. S'enamoraven, però eren persones que volien saber i respectaven moltíssim. No vaig tenir cap problema d'ordre perquè vaig contactar molt amb els meus alumnes, eren molt agradables. Afortunadament no els tenia als 13 o 14 anys. Però ara veig que hi ha una manca de respecte i pense que hem perdut moltíssim en valors. Parlen de democràcia i ser amic del professor, però crec que avui dia entre els videojocs i la televisió, els joves van a classe i no tenen sentit de responsabilitat. I el mateix passa a moltes persones grans. Com s'explica que cada quatre matrimonis dos se separen i prompte arribarem als tres? És una manca de responsabilitat, de sacrifici i de lliurament, de saber el que és estimar una persona per a tota la vida. És allò de viure al dia, per al cos i el que jo vulga. I això no és."
P. Puig Miret S.I., José
Nacido el 04/03/1.924 en Gandía. Profesor de Latín, Religión y Geografía e Historia. Tutor. En el Colegio Montesión desde 1.949 hasta 1.952. Actualmente en Duc Alfons el Vell nº 3 / 46700 Gandía / Tel. 962871203.